SUPERVIVÈNCIA

A la vora de la mar, les olors el traïen.

Tot i que ja havien passat uns mesos, de tant en tant el perfum de la dona nua encara se li movia per la pituïtària i li produïa a l'entrecuix un escalf que tan sols acabava en erecció en dies com aquell.

A la vora de la mar, sense ningú a la vista, sense traves humanes que impedissin una total llibertat interna, induïa el pensament i revivia la suavitat d'aquella pell, l'olor de tots els fluxos, el so de cada gemec.

S'excitava, trempava.

Mig estirat a la seva roca preferida de sota el far, es masturbava i un instant abans de l'ejaculació pensava un moment que només allà i en aquella conjunció sensorial voldria morir.

Sabia que aquell racó de món era gairebé l'únic autèntic que li quedava. Sabia també, perquè algun metge estúpid li havia dit, que el seu cor es podia col·lapsar en qualsevol moment, que havia d'evitar les emocions fortes.

No entenia com ell, que sempre havia viscut a mercè del clima abrupte de la mar, sobrevivint a cada batzegada, ara havia de condicionar la seva supervivència a aquell òrgan petit, fins llavors insignificant, que s'albergava sota el seu costellam.

En una lluita entre la voluntat de preservar la vida o el deixar-se arrossegar pels capricis de la mortal daga, s'aventurava a exposar-se a les condicions que més l'acostaven al segon pol de la dicotomia.

No es tractava només de la imatge reconstruïda de la puta en aquell pis de la gran ciutat. Eren també aquella pedra, la brisa que arribava al cap geogràfic des de la profunditat de la mar, el cel extens i escapçat només per la línia perpètua de l'horitzó, el soroll de l'aigua, la humitat que recobria la pell amb una capa invisible... que el feien arribar al clímax més animal.

En aquell compendi de circumstàncies, bramava com l'aigua en una nit ventosa, udolava com udolà un dia la seva sirena i es sentia realment viu, sabent-se funàmbul sobre una corda on la vida i la mort depenien només d'un pas en falç. 

 

Després venia la calma.

S'escoltava el cor i no hi havia símptoma de defalliment. Tancava els ulls i els tornava a obrir, arrugava el front i aspirava l'aire. 

 

La lluna era un fil i el far girava i girava. 

 

INFERMERA

Estava a punt de pujar a l'autocar. Acabava de sortir de l'escola i els que no vivien al nucli urbà feien fila impacients a la porta de la façana lateral de l'edifici. Cada dia a la tarda havia d'agafar aquell transport que detestava i esperar, a casa la tieta Carme, que la mare acabés de treballar.

Tenia el peu al primer graó per pujar a l'autobús quan va sentir que la cridaven.

“La teva mare t'ha vingut a buscar!"

Es va sorprendre però no dubtà ni un moment i, girant-se, intentà obrir camí en sentit contrari, empentant sense miraments a tots els companys que la premien i que l'acorralaven a la porta del bus.

Li agradaven les sorpreses i les improvisacions que podien irrompre en les rutines diàries. Si no, solia ser bastant avorrit. Però recordà que últimament les coses extraordinàries que passaven no havien estat exactament motiu de molta alegria i mantingué el sentiment congelat fins a veure la mare.

Feia la cara seriosa, però no semblava trista. Li féu un petó i escoltà com li preguntava què tal el dia. Ella respongué breu i sense parar massa atenció a allò que explicava. De fet, havia estat un dia força normal, tant a la classe com al pati. Sense esperar cap silenci incòmode, entre encuriosida i impacient, li demanà sense embuts.

“Per què no has anat a treballar aquesta tarda?”

La mare trigà una estona a contestar. Semblava que rumiava com ordenar les paraules.

“Sobren infermeres al CAP. M'han donat festa unes quantes setmanes”.

A vegades es sorprenia de com els grans els costava tant de parlar clar i ras. Com si els petits no poguessin entendre. Però ella de seguida ho va saber. Tothom ho deia i també n'havien parlat a classe el dia que en Ramon, aquell mestre qua ajudava a en Pau, que era l'únic nen de la classe que no parlava i que es passava el dia fent giravoltar els llapis sobre la taula, no va tornar a l'escola.

“És la crisi, no hi ha prou diners per pagar els sous”, els havia dit la mestra.

Ara la mare pretenia explicar-li que tenia festa i que tampoc tornaria a treballar durant unes quantes setmanes...

Es mossegà la llengua i no digué res més. Es guardà en secret les preguntes per una altra ocasió i tingué la intuïció de que a partir d'aquell dia moltes coses canviarien. Encara no sabia ben bé com. De moment, però, agafà molt fort la mà de la mare i li sacsejà el braç fins que va mirar-la. Somrigué i molt fluixet li digué que l'estimava.

TÀPIA

En Paco, amb un to sorneguer, ja li havia fet un parell de comentaris que no s'havia volgut prendre massa seriosament.

Pel que podia comprovar, l'episodi del primer dia de l'any no havia passat del tot desapercebut i sabia que havia estat en boca del contertulians del bar que, per norma general, tenien poca feina i no en deixaven passar una.

Però eren les normes tàcites de la idiosincràsia del llogarret i ja s'havia habituat a acceptar-les com a insalvables, sense que li fessin perdre la son.

La xerrameca, però, li havia servit d'excusa per indagar sobre l'home negre de la ferida a la mà. Feia poc que havia arribat al poble i treballava al camp d'en Quico. Es feia dir Abu i vivia en els pisos de la Fonteta. Anava i venia amb bicicleta i tenia una edat, segons els informadors, indeterminada.

A vegades encara li semblava increïble com es podien obtenir tantes dades en el curt temps comprès entre demanar i prendre's el mític tallat matinal. Però en aquell cas es donà per complaguda, tot i que la ferida a la mà i les ulleres d'aquell jovenet misteriós li continuaven despertant una curiositat encara insatisfeta.

Feia un fred inusual i benvingut i el cotxe era el seu refugi. A la dreta de l'encreuament que la incorporava a la carretera principal hi havia un mur, simple, pelat. Hi era des que tenia ús de raó. Sempre l'havia vist allà i moltes vegades s'havia preguntat què carai hi feia col·locat en aquell precís indret, on tapava tota visibilitat, i per què mai cap consistori s'havia decidit a enderrocar-lo.

Era fet de totxana antiga, massissa i rogenca i tenia, encara no, dos metres d'alçada. En el solar contigu i havia hagut una casa que va estar deshabitada durant molts anys i que, aquesta sí, havia estat demolida per odre de l'autoritat local. Ara el solar era ple d'herbotes i d'esbarzers que el feien inaccessible i semblava com si en aquell pam de terra el temps s'hi hagués aturat.

Stop.

Mirar a esquerre i dreta. I el mur.

Sorpresa.

Per suposat no es tractava de cap acte vandàlic. Al contrari. Amb premeditació i amb una cura que es feia plausiblement autoritzada, la tàpia havia estat pintada de blanc. Un blanc que per un moment l'enlluernà i que l'obligà a allargar l'aturada en aquella cruïlla habitual.

Ostres.

Hagué de recórrer uns quants metres per atrevir-se a formular una opinió. Sí, li agradava. L'agressió visual momentània, la virginitat aglutinant del no color, la infinitat de possibilitats que li generava aquella superfície estranyament nova, li provocaren una sensació que barrejava inquietud i assossec. Una embrionària gestació de bastes i ínfimes idees que encara no podia definir amb exactitud però que es despertaven, com després d'una hibernació somorta, i que es convertirien en un tragicòmic punt d'inflexió. 

 

ÀNGELES

Volen. S'enlairen fins al cel, ingràvides. Tenen ales invisibles que es deixen endur pels corrents d'aire.

No se sap el seu destí. Només es balancegen amb els vents i erren a mercè de les voluntats estratosfèriques.

Són lliures, lliures de les limitacions del cos i de la carn, lliures del dolor i de les pors. Ja no senten, ni ploren ni riuen, ni estimen ni odien.

Senzillament volen, cap a un incomprès infinit. Un lloc sense fi.

Potser, durant el camí, fora de qualsevol abast, s'aturaran en aquella estrella i es faran llum. Només perquè durant les nits puguin ser vistes i no se les oblidi.

El seu viatge no tindrà retorn.

Tan sols les memòries faran que sobrevisquin en l'interior d'aquells que han quedat vius.