CARRETERA

Ja era gran. Vell. Ja tenia memòria.

Casa seva era feta de pedra. Casa seva era encarada al sud, entre camps que canviaven de color només quan la voluntat de les estacions ho dictava. Casa seva tenia una porxada que a la tardor feia olor de fulla seca i prenia el color del sol esmorteït que, a les cinc, queia cap a la dreta projectant ombres lentes que no tenien altra autoria que la de l'inevitable gir del món.

Ell, vell, no s'havia cansat mai d'acceptar amb indolència qualsevol caprici del vent, de la tempesta, de la sequera. Cada jornada, quan la nit es feia dia, s'alçava i sense retrets acotava l'esquena i feia servir l'eina i foradava la terra dura i generosa que donava i treia i agraïa i exigia.

Tota una vida. Tota una memòria.

Un dia, uns senyors vestits amb frac es plantaren al porxo encarat al sud. Feien cara de carretera. El vell, incapaç de comprendre el seu llenguatge de xifres desorbitades i insuficients, escoltà, de la “a” a la “zeta”. Asfalt. Zel.

Entengué solament el termini en què calia donar una resposta. El termini extingí de pressa. L'arrel i la seva íntima memòria el feren decidir. Res podia ser sense el camp, res podia imaginar sense l'hora baixa assegut a la porxada, enlloc podia viure si no era allà, si no era allò.

Digué no a les xifres, a l'asfalt i al zel. Però de poc serví la seva paraula. Les màquines arrancaren els arbres i cobriren de paviment i amb ignomínia la terra treballada, la terra d'una vida. Plorà, cridà amb impotència i aconseguí encara, a batzegades, mantenir-se en peu, alçat sota la porxada que, a la fi, valenta, sobrevisqué a la desfeta.

Des de llavors, les tardes i l'hora baixa li reservaren una altra llum i una altra olor. Fars veloços, ombres inconstants, ferum de terra morta, fortor de fum.

Una jornada, quan la nit es feia dia, el vell despertà. Sense la terra, sortí i s'assegué per força sota la porxada. Ple d'arrel i de memòria, concentrat en la visió d'un paisatge que ja no hi era, esperà, pacient, l'última cosa.