PESCADOR

Encara era un home jove. La duresa de l'ofici, però, li conferia una aparença rude i dura que contrastava amb l'harmonia dels seu moviments, l'agilitat amb què agitava els músculs i el somriure gairebé permanent que li il·luminava la cara.

Vivia amb la seva dona en un petit  habitatge arran de platja, des d'on una passarel·la ampla de fusta menava fins a les onades i permetia arrossegar la petita barca amb què, cada capvespre, es feia a la mar.

Algunes nits esquinçava amb les seves xarxes l'aigua tranquil·la i plana on s'emmirallava la lluna. Durant altres fosques, s'enfrontava a les aigües sacsejades pel vent i a la fredor de l'aire.

Una albada, amarrà a la platja amb el rostre greu. La coberta era buida, ni un sol peix. Li explicà a la dona, desolat, que aquell era el principi de la seva fi. Ella respongué dirigint la mà al seu ventre, on s'hi gestava un altre origen.

Després dels dies i les setmanes, la barca es mantenia exigua i la vida continuava creixent en les entranyes de la femella en cinta. Fins que l'home jove deixà de sortir a la mar i es paralitzà, arraulint-se en el refugi de la panxa rodona, àmplia, prominent.

Un senyor amb americana i pantalons de pinces els visità un dia a l'estatge de la platja. Si no hi havia peix, no hi havia lloc, no hi havia espai, no hi havia guany. Es convertien en destorb, en despesa, en inútils sota el jaç del poderós.

No hi havia elecció i entre l'espasa i la paret hi havia una terra erma. O allò o res.

Desnonats, ultratjats, humiliats, proscrits. Partiren.

Impunes, els havien arrancat l'arrel.

L'home, encara jove, perpètuament ferit des d'aleshores, no fou capaç de  retornar mai a veure el mar.

                                                    FOTOGRAFIES

El diumenge era un dia especial. La mare, al matí, solia fer el ronso entre els llençols i no es llevava la primera. A vegades impacient, ella la visitava a l'habitació i s'escolava al llit gros i calent. Altres vegades li agradava més giravoltar sota les pròpies vànoves i passar l'estona inventant històries d'aventures increïbles.

Aquell dia, però, alguna cosa modificaria la normalitat dominical.
La mare ja era a la cuina preparant l'esmorzar quan es llevà. A la vora del llit, li havia deixat a punt les faldilletes i la brusa de mudar. L'urgí perquè s'acabés la llet mentre ella s'entretenia a fer flotar al bol nàufragues galetes i l'ajudà a vestir-se. Havien de ser a l'església a les onze i es feia tard. 

Feia dos mesos que havia mort l'avi. Ella, petita com era, el trobava a faltar. Molts matins, tot i sabent que trobaria el balancí de la porxada buit, repetia el costum i baixava les escales de sempre. S'asseia només un moment i a través dels cotxes veia un mar i la sirena inoblidable.

A missa, el mossèn deia paraules incomprensibles. Ella callava, imitant els grans, i de tant en tant buscava la mà de la mare.

Tornaren tot passejant cap a casa. El sol tènue escalfava lleument la cara fresquejada per la temperatura encara hivernal. Agafaren el corriol que envoltava el camp de'n Quico. Era agradable veure la grisor dels troncs dels pollancres pelats i escoltar el soroll de les sabates que feien cruixir la terra gelada de l'obaga. Caminaven en silenci i ella, llesta com era, no volgué truncar el curs dels pensaments de la mare.

Havent dinat, la mare buscà per entre els llibres que atapeïen la lleixa del moble del menjador i recuperà un àlbum vell de fulles esgrogueïdes. La féu seure a la falda.
Amarades per l'escalfor de la llum de la tarda que travessava els finestrals i caldejava el menjador, s'entretingueren en cada pàgina, en cada instantània.
L'avi hi apareixia jove i fort, envoltat d'altres nois i, sovint, al costat de la mateixa noia. L'avi hi apareixia, gairebé sempre, a la vora de la mar.

La veu suau de la mare, que explicava pacient, li aclaria les imatges i les feia tornar vives. Ella, curiosa com era, àvida, les mirava, imaginava. Començava, en una mena de despertar latent, a comprendre les paraules escoltades en boca del seu jaio i feia, sense saber-ho, els primers passos per reconstruir un oblit encara immòbil entre aquelles pàgines arcaiques.

                                                                            CAFÈ

Quan va sortir del local fosc i encara a vessar, el sol ja feia hores que brillava. Hagué d'utilitzar les mans com a visera per no ferir-se les ninetes i de poc que no topà amb un vianant que estirava la corda d'un gos petit que deixava  anar una pixarada a cada arbre que trobava al seu pas.

Encara enlluernada, va xafar una merda. Bona manera de començar l'any. Es plantejà si aquella casualitat pudorosa li duria bona sort i, per evitar la nàusea, determinà que potser sí.

Encara anava ben borratxa.

Fent tentines posà la mà a la bossa i remenà per trobar les claus del cotxe. En aquella hora en què les famílies ja passejaven les criatures buscant una taula i una plaça per fer un vermut, suposà que no es trobaria cap uniformat disposat a fer-la passar pel mal tràngol de l'alcoholímetre.

Va aparcar a empentes i rodolons a davant el bar del Paco. A dins s'hi intuïa el mateix batibull dominical que s'havia trobat en sortir d'aquell local clandestí on havia cremat els últims cartutxos.

Pensà d'entrar-hi, però s'imaginà en total dissonància amb l'ambient imperant i refusà la idea. Al portal de casa volgué encendre's l'última cigarreta però el paquet era buit. Una mica mosca, desféu els propis passos i obrí la porta del bar. A la cartera només hi tenia bitllets i mentre recollia uns papers de terra que li havien saltat del moneder, li semblà que tots els ulls li etzibaven mirades de reprovació.

Només el Paco, darrere la barra, s'atreví amb les paraules.

“Quina pinta... Apa, corre, ves-te'n a dormir...”.

Ofesa pel so paternal que adquirí la frase, s'assegué en un tamboret per portar la contrària i recolzà els colzes a la barra.

“Un cafè, si us plau”.

Creuà les cames i sentí l'olor a merda, la suposada sort.

Mentre esperava la tassa i intentava no marejar-se, s'adonà que un noi la mirava des d'uns metres més enllà. També seia en un tamboret, feia xarrups curts a un got que fumejava i era negre com el carbó. Duia unes ulleres estil Gandhi que dibuixaven un globus ocular intensament blanc i gros. No l'havia vist mai.

El Paco li col·locà el cafè a davant amb gest de desaprovació. Alhora el noi s'havia aixecat i se li havia posat al costat. Li posà el palmell de la mà a un pam del nas i ella hagué d'enretirar la cara. Pogué veure els detalls. La mà era plena de durícies i al centre hi havia una ferida infectada. Féu el possible per evitar l'arcada sense temps per reaccionar d'una altra manera.

“Mal. Saps com curar?”

La pregunta col·laborà a accentuar la seva estupefacció. No entenia res. Va titubejar que no era metgessa.

“Paco, em cobres?”

El noi negre continuava plantat a la vora. Havia apartat la mà i semblava que esperava una altra resposta.

“Vés a una farmàcia, allà et diran...”

Recollí el canvi mentre s'aixecava i es dirigí a la porta. S'aturà davant la màquina expenedora i abans de sortir es girà curiosa i veié com el noi la seguia amb la mirada.

Ja a fora, parà l'atenció a una bicicleta vermella i oxidada que reposava a la façana de l'establiment. No recordava haver-la vist abans.

A pas lleuger i amb un cigar al llavi, s'encaminà cap a casa. Es despullaria, faria una dutxa, baixaria la persiana i dormiria, sense treva, fins l'endemà.