CAFÈ

Quan va sortir del local fosc i encara a vessar, el sol ja feia hores que brillava. Hagué d'utilitzar les mans com a visera per no ferir-se les ninetes i de poc que no topà amb un vianant que estirava la corda d'un gos petit que deixava  anar una pixarada a cada arbre que trobava al seu pas.

Encara enlluernada, va xafar una merda. Bona manera de començar l'any. Es plantejà si aquella casualitat pudorosa li duria bona sort i, per evitar la nàusea, determinà que potser sí.

Encara anava ben borratxa.

Fent tentines posà la mà a la bossa i remenà per trobar les claus del cotxe. En aquella hora en què les famílies ja passejaven les criatures buscant una taula i una plaça per fer un vermut, suposà que no es trobaria cap uniformat disposat a fer-la passar pel mal tràngol de l'alcoholímetre.

Va aparcar a empentes i rodolons a davant el bar del Paco. A dins s'hi intuïa el mateix batibull dominical que s'havia trobat en sortir d'aquell local clandestí on havia cremat els últims cartutxos.

Pensà d'entrar-hi, però s'imaginà en total dissonància amb l'ambient imperant i refusà la idea. Al portal de casa volgué encendre's l'última cigarreta però el paquet era buit. Una mica mosca, desféu els propis passos i obrí la porta del bar. A la cartera només hi tenia bitllets i mentre recollia uns papers de terra que li havien saltat del moneder, li semblà que tots els ulls li etzibaven mirades de reprovació.

Només el Paco, darrere la barra, s'atreví amb les paraules.

“Quina pinta... Apa, corre, ves-te'n a dormir...”.

Ofesa pel so paternal que adquirí la frase, s'assegué en un tamboret per portar la contrària i recolzà els colzes a la barra.

“Un cafè, si us plau”.

Creuà les cames i sentí l'olor a merda, la suposada sort.

Mentre esperava la tassa i intentava no marejar-se, s'adonà que un noi la mirava des d'uns metres més enllà. També seia en un tamboret, feia xarrups curts a un got que fumejava i era negre com el carbó. Duia unes ulleres estil Gandhi que dibuixaven un globus ocular intensament blanc i gros. No l'havia vist mai.

El Paco li col·locà el cafè a davant amb gest de desaprovació. Alhora el noi s'havia aixecat i se li havia posat al costat. Li posà el palmell de la mà a un pam del nas i ella hagué d'enretirar la cara. Pogué veure els detalls. La mà era plena de durícies i al centre hi havia una ferida infectada. Féu el possible per evitar l'arcada sense temps per reaccionar d'una altra manera.

“Mal. Saps com curar?”

La pregunta col·laborà a accentuar la seva estupefacció. No entenia res. Va titubejar que no era metgessa.

“Paco, em cobres?”

El noi negre continuava plantat a la vora. Havia apartat la mà i semblava que esperava una altra resposta.

“Vés a una farmàcia, allà et diran...”

Recollí el canvi mentre s'aixecava i es dirigí a la porta. S'aturà davant la màquina expenedora i abans de sortir es girà curiosa i veié com el noi la seguia amb la mirada.

Ja a fora, parà l'atenció a una bicicleta vermella i oxidada que reposava a la façana de l'establiment. No recordava haver-la vist abans.

A pas lleuger i amb un cigar al llavi, s'encaminà cap a casa. Es despullaria, faria una dutxa, baixaria la persiana i dormiria, sense treva, fins l'endemà.