EXCURSIÓ
Quan
havia arribat a l'escola aquell matí, la classe li havia semblat
diferent.
Ja
asseguda a la seva taula, en un silenci inusual en ella, havia
observat atentament el mobiliari, els cartells enganxats a les
parets, la taula de la mestra... Però res semblava haver-se mogut de
lloc. Alguna cosa, però, donava a l'espai tan quotidià un aire
distint.
Mentre
encara rumiava què podia ser, la Joana, la seva companya de pupitre,
li havia donat un cop de colze.
“Aix!
M'has espantat!”
Acte
seguit, li havia preguntat a la seva amiga si no havia notat res de
diferent. L'única resposta que havia pogut obtenir no l'havia
satisfeta.
“La
senyu s'ha tallat els cabells”.
Ni
se n'havia adonat, però l'observació l'havia obligada a centrar
l'atenció en el que deia la mestra.
Havia
intentat escoltar però, impulsiva, havia aixecat el braç, tal com
si hagués estat catapultat per una molla. I quan tingué l'espai per
a la paraula, s'havia trobat explicant la seva vivència.
Amb
la mare, aquell cap de setmana havien viatjat una estona llarga i
havien aturat el cotxe en un revolt d'una carretera recaragolada. Amb
el calçat adequat havien caminat, també una estona llarga, per un
corriol que planejava i que de sobte descendia fins a la mar.
Envoltades
d'una aridesa plena d'arbustos robustos i roques de formes
misterioses, havien arribat arran d'aigua.
El
mar semblava un mirall, feia una remor mansa i encara era fresc.
Havien
dinat assegudes a la sorra i encara a la tarda havien caminat una
altra estona fins a un far. Escoltant les gavines i veient-les a la
llunyania, havien esperat la caiguda del sol i havien vist com
l'esfera perfecta s'amagava per l'oest.
En
acabar la seva explicació, es feu a l'aula un breu però comú
silenci. Ella reproduïa a la ment les imatges del relat que acabava
de contar i ara entenia per què veia amb uns altres ulls les parets
i els cartells i les taules...
Era,
senzillament, perquè que darrere de tot allò hi veia, discreta,
l'aigua, l'horitzó i l'olor salada del vaivé de les onades.