SUPERVIVÈNCIA
A
la vora de la mar, les olors el traïen.
Tot
i que ja havien passat uns mesos, de tant en tant el perfum de la
dona nua encara se li movia per la pituïtària i li produïa a
l'entrecuix un escalf que tan sols acabava en erecció en dies
com aquell.
A
la vora de la mar, sense ningú a la vista, sense traves humanes que
impedissin una total llibertat interna, induïa el pensament i
revivia la suavitat d'aquella pell, l'olor de tots els fluxos, el so
de cada gemec.
S'excitava,
trempava.
Mig
estirat a la seva roca preferida de sota el far, es masturbava i un
instant abans de l'ejaculació pensava un moment que només allà i
en aquella conjunció sensorial voldria morir.
Sabia
que aquell racó de món era gairebé l'únic autèntic que li
quedava. Sabia també, perquè algun metge estúpid li havia dit, que
el seu cor es podia col·lapsar en qualsevol moment, que havia
d'evitar les emocions fortes.
No
entenia com ell, que sempre havia viscut a mercè del clima abrupte
de la mar, sobrevivint a cada batzegada, ara havia de condicionar la
seva supervivència a aquell òrgan petit, fins llavors
insignificant, que s'albergava sota el seu costellam.
En
una lluita entre la voluntat de preservar la vida o el deixar-se
arrossegar pels capricis de la mortal daga, s'aventurava a exposar-se
a les condicions que més l'acostaven al segon pol de la dicotomia.
No
es tractava només de la imatge reconstruïda de la puta en aquell
pis de la gran ciutat. Eren també aquella pedra, la brisa que
arribava al cap geogràfic des de la profunditat de la mar, el cel
extens i escapçat només per la línia perpètua de l'horitzó, el
soroll de l'aigua, la humitat que recobria la pell amb una capa
invisible... que el feien arribar al clímax més animal.
En
aquell compendi de circumstàncies, bramava com l'aigua en una nit
ventosa, udolava com udolà un dia la seva sirena i es sentia
realment viu, sabent-se funàmbul sobre una corda on la vida i la
mort depenien només d'un pas en falç.
Després
venia la calma.
S'escoltava
el cor i no hi havia símptoma de defalliment. Tancava els ulls i els
tornava a obrir, arrugava el front i aspirava l'aire.
La
lluna era un fil i el far girava i girava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada