TÀPIA

En Paco, amb un to sorneguer, ja li havia fet un parell de comentaris que no s'havia volgut prendre massa seriosament.

Pel que podia comprovar, l'episodi del primer dia de l'any no havia passat del tot desapercebut i sabia que havia estat en boca del contertulians del bar que, per norma general, tenien poca feina i no en deixaven passar una.

Però eren les normes tàcites de la idiosincràsia del llogarret i ja s'havia habituat a acceptar-les com a insalvables, sense que li fessin perdre la son.

La xerrameca, però, li havia servit d'excusa per indagar sobre l'home negre de la ferida a la mà. Feia poc que havia arribat al poble i treballava al camp d'en Quico. Es feia dir Abu i vivia en els pisos de la Fonteta. Anava i venia amb bicicleta i tenia una edat, segons els informadors, indeterminada.

A vegades encara li semblava increïble com es podien obtenir tantes dades en el curt temps comprès entre demanar i prendre's el mític tallat matinal. Però en aquell cas es donà per complaguda, tot i que la ferida a la mà i les ulleres d'aquell jovenet misteriós li continuaven despertant una curiositat encara insatisfeta.

Feia un fred inusual i benvingut i el cotxe era el seu refugi. A la dreta de l'encreuament que la incorporava a la carretera principal hi havia un mur, simple, pelat. Hi era des que tenia ús de raó. Sempre l'havia vist allà i moltes vegades s'havia preguntat què carai hi feia col·locat en aquell precís indret, on tapava tota visibilitat, i per què mai cap consistori s'havia decidit a enderrocar-lo.

Era fet de totxana antiga, massissa i rogenca i tenia, encara no, dos metres d'alçada. En el solar contigu i havia hagut una casa que va estar deshabitada durant molts anys i que, aquesta sí, havia estat demolida per odre de l'autoritat local. Ara el solar era ple d'herbotes i d'esbarzers que el feien inaccessible i semblava com si en aquell pam de terra el temps s'hi hagués aturat.

Stop.

Mirar a esquerre i dreta. I el mur.

Sorpresa.

Per suposat no es tractava de cap acte vandàlic. Al contrari. Amb premeditació i amb una cura que es feia plausiblement autoritzada, la tàpia havia estat pintada de blanc. Un blanc que per un moment l'enlluernà i que l'obligà a allargar l'aturada en aquella cruïlla habitual.

Ostres.

Hagué de recórrer uns quants metres per atrevir-se a formular una opinió. Sí, li agradava. L'agressió visual momentània, la virginitat aglutinant del no color, la infinitat de possibilitats que li generava aquella superfície estranyament nova, li provocaren una sensació que barrejava inquietud i assossec. Una embrionària gestació de bastes i ínfimes idees que encara no podia definir amb exactitud però que es despertaven, com després d'una hibernació somorta, i que es convertirien en un tragicòmic punt d'inflexió.