PUTA

No li havia tocat la loteria. Com cada any.

Passat, doncs, el dia vint-i-dos, el seu humor empitjorava i en un ascens inevitable de mala llet, es tornava encara més esquerp, encara més seu. Si en algun moment havia tingut l'esperança de convertir-se en multimilionari, tot s'ensorrava quan el cantaire de Sant Ildefons anomenava un número que no era el seu i que el mantenia en el mateix estat. Pobre.

El dia vint-i-tres s'avorria amb desesper i solia passar la tarda a Cal Paco, prenent xarrups d'aiguardents. Quan l'excés d'escalforeta a l'esòfag permetia de fer dringar el cervell amb una mica més d'alegria, decidia el seu pla per aquelles dates i el dia vint-i-quatre posava fil a l'agulla.

A mig matí, se n'anava a la ciutat. Absolutament melancòlic i amb un mal de cap considerable, conseqüència directa de la borratxada, no deixava de pensar en temps passats, en el seu mar i la seva lluerna altiva. Perquè no li fes massa mal la memòria, parava atenció en la carretera i veia com, de forma gradual, canviava el paisatge.

En un moment indeterminat, s'adonava de com el ciment havia passat a ser la tònica preponderant del panorama i, més conscient que mai, era llavors quan, encara pobre, se sentia sol.

Feia un vermut, o dos, en l'únic bar que coneixia. Després passejava pels dos o tres carrers que també únicament coneixia i, havent fet la ullada pertinent, triava la puta que més li agradava. Pagava un preu generós que significava sentir l'escalfor d'un cos al costat, fins l'endemà.

Durant aquella nit del vint-i-quatre follava. Després preguntava a la dona de pell llisa que jeia al cantó si havia sentit mai cantar una sirena i acte seguit, amb tota certesa, podia esplaiar-se.

Parlava, abraçat.

Romania tota la nit despert. Observava l'habitacle i pretenia retenir tots els racons en algun calaix d'un futur inconscient. Amb el palmell rústec de la mà acariciava el cos de la bella dorment i feia tot l'esforç per servar les olors en l'indret més concret del record perquè perduressin. Sense rostre però intactes.

A les seves retines, hi havien superposades les imatges d'una aigua plàcida i lluenta. Li era agradable.

L'endemà, a trenc d'alba, es vestia en silenci i tancava la porta deixant rere seu aquella dona nua que, amb tota probabilitat, no tornaria a veure mai més. No somreia.

Sortia al carrer i es marejava amb la barreja de la resta de lluminàries enceses i la improbabilitat de poder veure més d'un pam de cel.

Era dia vint-i-cinc i es passava l'estona retornant a un lloc i a una vida que l'havien atrapat i que el deixaven sense l'alternativa que ja havia deixat de buscar.