BICICLETA

L'home negre pedala. Pedala quan ja és fosc i sap que posa en perill la seva vida. Però no hi ha més remei. Si no és així, no torna a casa, no sent l'olor de l'arrós espès bullit a la cuina, no parla, no recorda. Necessita tornar i per això pedala, absort en aquesta única idea.

Quan arriba, hi ha set persones al pis i s'arrauleix en el seu racó per menjar el contingut blanc del bol. Escolta i explica. A vegades hi ha rialles i absurdes qüestions. En altres moments, els rostres s'agreugen i es parla del fred, del vent, de l'horta, del sou, de la mare, de la dona i de la filla. Llavors es fan silencis i per trencar-los algú d'ells proposa un joc i les ments passen a concentrar-se en les normes que regeixen la petita bombolla que fa que el dia acabi d'una manera menys dolorosa.

El baf entela els vidres i, abans que tothom s'ajegui i dormi, amb un dit fa un dibuix a la finestra d'un cercle i uns radis que són la seva insatisfactòria salvació.

No sap que avui una conductora no l'ha vist fins que l'ha tingut a un pam. Que ha hagut de desviar la trajectòria per no xafar-lo. Que el cor li ha accelerat les pulsacions durant una bona estona, fins uns quilòmetres més enllà. Tampoc sap que la conductora tornava a casa i que quan hi ha arribat també ha dibuixat a la finestra una semblant circumferència.

L'home li ha enviat a sa mare una carta. No la rebrà a casa. Haurà de fer un trajecte llarg, arribar fins la ciutat. Si té sort, seurà a la cabina del camió atrotinat una bona estona. Ja és una dona gran i en el país d'on ell ve encara es respecten els vells. Si no hi ha cap possibilitat, s'acomodarà a la gatzoneta a darrere la caixa del vehicle sorollós i empassarà pols i fum. A l'oficina de correus, on farà estona de cua, podrà cobrar un gir postal. Al mateix sobre hi trobarà una fotografia del seu fill, lluint una important vestidura.

Fa pocs dies que ha aconseguit una armilla reflectora. L'amo del tros de terra que treballa fent de jornaler li ha llançat a les mans. “No et vull perdre”.

La troba ridícula i li demana a un dels qui viu a casa que li faci una foto. Bromegen una estona, fa postures per atendre el clic, somriu i pensa. Al seu país, per anar en bici, no li hauria fet falta. Al seu país, qui les porta té feines importants, de primera categoria.

Però ell no. A ell li han llançat l'armilla, camuflada d'un menyspreu interessat, i s'enrabia i continua sabent que no portar-la és posar en perill la seva vida.

Dubta. De moment, decideix continuar sent transparent.