MORT II

Feia dies que no veia l'home vell sota la porxada de la casa prop de la carretera. 
 

Li encuriosia l'escena. Depenent de l'hora en què passava amb el cotxe just per aquell tram, podia veure l'avi assegut sol, utilitzant el bastó per moure el balancí, o podia veure l'avi amb una nena rossa a la falda, somrient, vivaratxa. Suposava que era la néta, no podia suposar què es deien. Només, a vegades, instantàniament, hi eren tots dos units en una postura ancestral de la qual es desprenia, sens dubte, una excepcional alegria matinal.

Minut més, minut menys. Ell o els dos. 
Però avui s'adonà que feia dies que no els veia. Ni a l'un ni a l'altra. I es preguntà si era massa tard o era massa d'hora o quina cosa hauria pogut trencar aquella rutina que, de manera involuntària, s'havia fet pròpia.

Aquell matí, com sempre, havia anat a fer el tallat a cal Paco. Amb dos glops s'havia empassat el beure que li servia per acabar de despertar després de la dutxa i del cigarro que es consumia, exacte, mentre caminava des de casa fins a la porta del bar. En Paco sabia exactament com li agradava l'invent que barrejava en el got minúscul la llet i el cafè. Color i temperatura. Dues xarrupades, no en calien més.

En sortir de l'establiment, avui, s'havia fixat, com qui no vol la cosa, en un cartell fotocopiat en blanc i negre. “Desaparegut”. La paraula, impresa en una mida exagerada, anava acompanyada de la fotografia d'un gat. Se suposava fosc. S'evidenciava pelut. Pensà en l'amo d'aquell animal i es preguntà per què algú volia trobar un gat fugitiu.

Pujà al cotxe i de manera automàtica desbloquejà el fre de mà. Primera, segona, tercera, quarta.

Quilòmetre 338, C-31. L'avi avui no hi era, la néta tampoc i, en un segon de distracció, desviada la vista cap a la porxada solitària, xof. Notà com la roda esquerra davantera feia un sotrac inesperat, poc brusc però perceptible. Mirà automàticament pel mirallet i veié l'animal estès a l'asfalt gris. Li semblà com encara movia una pota, com a últim espasme de vida, i identificà la bestiola. Era un gat. Sense poder evitar-ho, les lletres exagerades del cartell del bar del Paco li vingueren a la memòria amb una clarividència que li feren posar els pèls de punta. Li semblà que acabava de matar el gat “desaparegut”. Tornà a pensar en l'amo. Sentí una certa tristesa momentània. Es recordà de tots els petits animalons que veia cada dia esclafats a la carretera i pels quals no havia sentit mai llàstima. S'alegrà de no ser ella la difunta.

Pel retrovisor dret, en el segon que seguí l'instant de l'atropellament, encara pogué veure l'últim arc del porxo buit i s'oblidà del gat que acabava d'aixafar. Sabé, amb una certesa irracional, que el vell era mort i que la néta estava trista.