LLUNA PLENA

Li explicava la mateixa història. Només quan hi havia nits de lluna plena, només les nits en què l'absència de núvols permetia de veure-la, lluenta, com il·luminava conferint tons negres, blancs i grisos als camps i als arbres.

Era la història d'una lluna i d'una sirena.

Tenia vuit anys. No havia pogut comprendre encara com havia estat la vida del seu avi. Ell li havia dit, en alguna ocasió, que altre temps fou pescador. I se l'imaginava amb una xarxa i amb una camisa ratllada, blava i blanca, com la dels mariners dels contes.

Però ella sempre l'havia vist envoltat de la terra, a l'hort i en mig dels camps de blat de moro. Se li feia estrany canviar el circumdant paisatge per una mar immensa i una barca senzilla. Com si no pogués ser veritat. Però creia, incondicional, en la veu del seu avi gran i arrugat. Profund com un mar. Fort com un roure. Igual com creia la història que li explicava.

Deia així.

“Durant una nit freda i plena d'un inacabable firmament d'estrelles, la sirena havia vist com l'astre blanc apareixia per l'est i com es passejava per la volta celeste deixant un rastre imperceptible. Enlluernada per l'halo de l'astre que, misteriós, foradava la nit, la sirena se n'enamorà i embruixada pel silenci i pel seu contorn circular i perfecte, prometé seguir-la, eternament, a través dels oceans.

En les nits, per tots els mars del món, la sirena viatjava incansable. Pirates, tortugues, balenes i taurons creuaven al seu pas, però res la feia aturar.

Nadava i nadava. Fins i tot, quan no la veia al cel, lluna negra, en percebia la presència i continuava, fidel, mantenint la seva promesa. Esperava, amant platònica, veure-la despenjar-se i poder, així, rescatar-la d'un naufragi inevitable. Fer-la, per sempre més, presonera dels seus cants.

Passaren els anys, les estacions, les tempestes. La sirena no tornà a veure el sol ni deixà de perseguir la lluna inabastable.

Encara avui, alguns diuen que l'han vista errant, solcant el mar i udolant cants d'amor en les nits de lluna plena”.

Mentre escoltava, ella que ja tenia vuit anys, s'imaginava com l'avi pescador trobava sorprès a les seves xarxes una dona amb cua de peix.

Mentre contava, ell que ja en tenia tants, recordava.

L'avi va haver de deixar la barca quan la mar fou envaïda per vaixells gegants de pesca que ho arrasaren tot. Un amo considerà que l'home pescaire ja no era útil, massa petit, i l'apartà de la mar i el plantà en aquell tros de terra que, amb els anys i amb l'esforç, es convertí en tomàquets i blat de moro.

Des de llavors, l'avi no tornà a veure l'horitzó. Mai més retornà a la mar. Però continuà explicant històries. La de la sirena i, només a vegades, la seva.