PUTA

No li havia tocat la loteria. Com cada any.

Passat, doncs, el dia vint-i-dos, el seu humor empitjorava i en un ascens inevitable de mala llet, es tornava encara més esquerp, encara més seu. Si en algun moment havia tingut l'esperança de convertir-se en multimilionari, tot s'ensorrava quan el cantaire de Sant Ildefons anomenava un número que no era el seu i que el mantenia en el mateix estat. Pobre.

El dia vint-i-tres s'avorria amb desesper i solia passar la tarda a Cal Paco, prenent xarrups d'aiguardents. Quan l'excés d'escalforeta a l'esòfag permetia de fer dringar el cervell amb una mica més d'alegria, decidia el seu pla per aquelles dates i el dia vint-i-quatre posava fil a l'agulla.

A mig matí, se n'anava a la ciutat. Absolutament melancòlic i amb un mal de cap considerable, conseqüència directa de la borratxada, no deixava de pensar en temps passats, en el seu mar i la seva lluerna altiva. Perquè no li fes massa mal la memòria, parava atenció en la carretera i veia com, de forma gradual, canviava el paisatge.

En un moment indeterminat, s'adonava de com el ciment havia passat a ser la tònica preponderant del panorama i, més conscient que mai, era llavors quan, encara pobre, se sentia sol.

Feia un vermut, o dos, en l'únic bar que coneixia. Després passejava pels dos o tres carrers que també únicament coneixia i, havent fet la ullada pertinent, triava la puta que més li agradava. Pagava un preu generós que significava sentir l'escalfor d'un cos al costat, fins l'endemà.

Durant aquella nit del vint-i-quatre follava. Després preguntava a la dona de pell llisa que jeia al cantó si havia sentit mai cantar una sirena i acte seguit, amb tota certesa, podia esplaiar-se.

Parlava, abraçat.

Romania tota la nit despert. Observava l'habitacle i pretenia retenir tots els racons en algun calaix d'un futur inconscient. Amb el palmell rústec de la mà acariciava el cos de la bella dorment i feia tot l'esforç per servar les olors en l'indret més concret del record perquè perduressin. Sense rostre però intactes.

A les seves retines, hi havien superposades les imatges d'una aigua plàcida i lluenta. Li era agradable.

L'endemà, a trenc d'alba, es vestia en silenci i tancava la porta deixant rere seu aquella dona nua que, amb tota probabilitat, no tornaria a veure mai més. No somreia.

Sortia al carrer i es marejava amb la barreja de la resta de lluminàries enceses i la improbabilitat de poder veure més d'un pam de cel.

Era dia vint-i-cinc i es passava l'estona retornant a un lloc i a una vida que l'havien atrapat i que el deixaven sense l'alternativa que ja havia deixat de buscar.

BICICLETA

L'home negre pedala. Pedala quan ja és fosc i sap que posa en perill la seva vida. Però no hi ha més remei. Si no és així, no torna a casa, no sent l'olor de l'arrós espès bullit a la cuina, no parla, no recorda. Necessita tornar i per això pedala, absort en aquesta única idea.

Quan arriba, hi ha set persones al pis i s'arrauleix en el seu racó per menjar el contingut blanc del bol. Escolta i explica. A vegades hi ha rialles i absurdes qüestions. En altres moments, els rostres s'agreugen i es parla del fred, del vent, de l'horta, del sou, de la mare, de la dona i de la filla. Llavors es fan silencis i per trencar-los algú d'ells proposa un joc i les ments passen a concentrar-se en les normes que regeixen la petita bombolla que fa que el dia acabi d'una manera menys dolorosa.

El baf entela els vidres i, abans que tothom s'ajegui i dormi, amb un dit fa un dibuix a la finestra d'un cercle i uns radis que són la seva insatisfactòria salvació.

No sap que avui una conductora no l'ha vist fins que l'ha tingut a un pam. Que ha hagut de desviar la trajectòria per no xafar-lo. Que el cor li ha accelerat les pulsacions durant una bona estona, fins uns quilòmetres més enllà. Tampoc sap que la conductora tornava a casa i que quan hi ha arribat també ha dibuixat a la finestra una semblant circumferència.

L'home li ha enviat a sa mare una carta. No la rebrà a casa. Haurà de fer un trajecte llarg, arribar fins la ciutat. Si té sort, seurà a la cabina del camió atrotinat una bona estona. Ja és una dona gran i en el país d'on ell ve encara es respecten els vells. Si no hi ha cap possibilitat, s'acomodarà a la gatzoneta a darrere la caixa del vehicle sorollós i empassarà pols i fum. A l'oficina de correus, on farà estona de cua, podrà cobrar un gir postal. Al mateix sobre hi trobarà una fotografia del seu fill, lluint una important vestidura.

Fa pocs dies que ha aconseguit una armilla reflectora. L'amo del tros de terra que treballa fent de jornaler li ha llançat a les mans. “No et vull perdre”.

La troba ridícula i li demana a un dels qui viu a casa que li faci una foto. Bromegen una estona, fa postures per atendre el clic, somriu i pensa. Al seu país, per anar en bici, no li hauria fet falta. Al seu país, qui les porta té feines importants, de primera categoria.

Però ell no. A ell li han llançat l'armilla, camuflada d'un menyspreu interessat, i s'enrabia i continua sabent que no portar-la és posar en perill la seva vida.

Dubta. De moment, decideix continuar sent transparent.

LLUNA PLENA

Li explicava la mateixa història. Només quan hi havia nits de lluna plena, només les nits en què l'absència de núvols permetia de veure-la, lluenta, com il·luminava conferint tons negres, blancs i grisos als camps i als arbres.

Era la història d'una lluna i d'una sirena.

Tenia vuit anys. No havia pogut comprendre encara com havia estat la vida del seu avi. Ell li havia dit, en alguna ocasió, que altre temps fou pescador. I se l'imaginava amb una xarxa i amb una camisa ratllada, blava i blanca, com la dels mariners dels contes.

Però ella sempre l'havia vist envoltat de la terra, a l'hort i en mig dels camps de blat de moro. Se li feia estrany canviar el circumdant paisatge per una mar immensa i una barca senzilla. Com si no pogués ser veritat. Però creia, incondicional, en la veu del seu avi gran i arrugat. Profund com un mar. Fort com un roure. Igual com creia la història que li explicava.

Deia així.

“Durant una nit freda i plena d'un inacabable firmament d'estrelles, la sirena havia vist com l'astre blanc apareixia per l'est i com es passejava per la volta celeste deixant un rastre imperceptible. Enlluernada per l'halo de l'astre que, misteriós, foradava la nit, la sirena se n'enamorà i embruixada pel silenci i pel seu contorn circular i perfecte, prometé seguir-la, eternament, a través dels oceans.

En les nits, per tots els mars del món, la sirena viatjava incansable. Pirates, tortugues, balenes i taurons creuaven al seu pas, però res la feia aturar.

Nadava i nadava. Fins i tot, quan no la veia al cel, lluna negra, en percebia la presència i continuava, fidel, mantenint la seva promesa. Esperava, amant platònica, veure-la despenjar-se i poder, així, rescatar-la d'un naufragi inevitable. Fer-la, per sempre més, presonera dels seus cants.

Passaren els anys, les estacions, les tempestes. La sirena no tornà a veure el sol ni deixà de perseguir la lluna inabastable.

Encara avui, alguns diuen que l'han vista errant, solcant el mar i udolant cants d'amor en les nits de lluna plena”.

Mentre escoltava, ella que ja tenia vuit anys, s'imaginava com l'avi pescador trobava sorprès a les seves xarxes una dona amb cua de peix.

Mentre contava, ell que ja en tenia tants, recordava.

L'avi va haver de deixar la barca quan la mar fou envaïda per vaixells gegants de pesca que ho arrasaren tot. Un amo considerà que l'home pescaire ja no era útil, massa petit, i l'apartà de la mar i el plantà en aquell tros de terra que, amb els anys i amb l'esforç, es convertí en tomàquets i blat de moro.

Des de llavors, l'avi no tornà a veure l'horitzó. Mai més retornà a la mar. Però continuà explicant històries. La de la sirena i, només a vegades, la seva.

MORT II

Feia dies que no veia l'home vell sota la porxada de la casa prop de la carretera. 
 

Li encuriosia l'escena. Depenent de l'hora en què passava amb el cotxe just per aquell tram, podia veure l'avi assegut sol, utilitzant el bastó per moure el balancí, o podia veure l'avi amb una nena rossa a la falda, somrient, vivaratxa. Suposava que era la néta, no podia suposar què es deien. Només, a vegades, instantàniament, hi eren tots dos units en una postura ancestral de la qual es desprenia, sens dubte, una excepcional alegria matinal.

Minut més, minut menys. Ell o els dos. 
Però avui s'adonà que feia dies que no els veia. Ni a l'un ni a l'altra. I es preguntà si era massa tard o era massa d'hora o quina cosa hauria pogut trencar aquella rutina que, de manera involuntària, s'havia fet pròpia.

Aquell matí, com sempre, havia anat a fer el tallat a cal Paco. Amb dos glops s'havia empassat el beure que li servia per acabar de despertar després de la dutxa i del cigarro que es consumia, exacte, mentre caminava des de casa fins a la porta del bar. En Paco sabia exactament com li agradava l'invent que barrejava en el got minúscul la llet i el cafè. Color i temperatura. Dues xarrupades, no en calien més.

En sortir de l'establiment, avui, s'havia fixat, com qui no vol la cosa, en un cartell fotocopiat en blanc i negre. “Desaparegut”. La paraula, impresa en una mida exagerada, anava acompanyada de la fotografia d'un gat. Se suposava fosc. S'evidenciava pelut. Pensà en l'amo d'aquell animal i es preguntà per què algú volia trobar un gat fugitiu.

Pujà al cotxe i de manera automàtica desbloquejà el fre de mà. Primera, segona, tercera, quarta.

Quilòmetre 338, C-31. L'avi avui no hi era, la néta tampoc i, en un segon de distracció, desviada la vista cap a la porxada solitària, xof. Notà com la roda esquerra davantera feia un sotrac inesperat, poc brusc però perceptible. Mirà automàticament pel mirallet i veié l'animal estès a l'asfalt gris. Li semblà com encara movia una pota, com a últim espasme de vida, i identificà la bestiola. Era un gat. Sense poder evitar-ho, les lletres exagerades del cartell del bar del Paco li vingueren a la memòria amb una clarividència que li feren posar els pèls de punta. Li semblà que acabava de matar el gat “desaparegut”. Tornà a pensar en l'amo. Sentí una certa tristesa momentània. Es recordà de tots els petits animalons que veia cada dia esclafats a la carretera i pels quals no havia sentit mai llàstima. S'alegrà de no ser ella la difunta.

Pel retrovisor dret, en el segon que seguí l'instant de l'atropellament, encara pogué veure l'últim arc del porxo buit i s'oblidà del gat que acabava d'aixafar. Sabé, amb una certesa irracional, que el vell era mort i que la néta estava trista.