dijous, 24 de novembre del 2011





SIRENA

Passats uns dos-cents metres del trencall de la Carbassa, que no era res més que un petit nucli de tres o quatre cases, un petit indicador de color verd, a mà esquerra, poc visible, menava a una carretera que de seguida es feia estreta, sense línies pintades al mig. Durant el primer tram, calia estar alerta perquè els revolts eren tancats i feien pessigolles a un petit turó farcit de roures i alzines. Quan es coronava el monticle, valia la pena aturar-se un moment i, si el cel ho permetia, contemplar com de sobte, en una bufetada visual, el mar es divisava extens i grandiós, encara silenciós en la llunyania, com si hagués estat amagat gelosament darrere aquella mínima muntanyeta.
En començar el descens, la carretera continuava recaragolada i en pocs minuts, quan ja s'havia perdut la perspectiva del mar, s'arrapava a la terra marcant una intenció de corbes més allargassades, gairebé rectes, i s'envoltava d'un paisatge de roques rugoses, crostades i de forats minúsculs.

Era aquella hora en què el cel s'embolica amb tonalitats de blaus, taronges, liles i vermells. Ja havia encès els focus del cotxe i conduïa distret. Era un paratge solitari que coneixia a la perfecció i sabia que en aquella època de l'any i en aquelles alçades de la tarda era improbable trobar-hi algú.

El far ja feia anys que funcionava automàticament. A ell, no tan vell com tothom es pensava, l'havien jubilat abans d'hora en fer-se prescindible la seva feina. Havien barrat la fortificació on havia sobreviscut tantes hores i havien delegat el seu manteniment a un enginyer jove i fatxenda a qui havia escopit a la cara només en una ocasió, la primera i última vegada que l'havia vist.

Va haver de posar de sobte el peu sobre el fre. Absort en pensaments que li retornaven imatges de la seva vida d'ermità en aquell far, li havia semblat veure, al voral de la carretera, una dona nua i blanca, de llarga cabellera, caminant amb els braços creuats sobre la pitrera.
Quan el cotxe estigué aturat, mirà a través del retrovisor però la figura s'havia esborrat. Per un moment es trobà indecís i recordà velles llegendes de mar, relatades per llops barbuts de cares arrugades. Explicaven com les muses marines, en nits estrellades, vagaven per la terra i com, perdudes per la mateixa crida que abocava els mariners al desastre en alta mar, morien assedegades i amarades d'una dolçor insuportable.

Baixà del cotxe poc convençut i retrocedí uns metres. No pogué veure res més que el paisatge.

De nou en marxa, continuà fins al far que ja rodava produint aquella intermitència tan coneguda.

Des que s'havia vist obligat a abandonar l'herència de l'ofici del seu pare i del seu avi, sovint, a mig capvespre, lligat a una força que no podia explicar, tornava a aquell indret desert. S'asseia sota la torre, sobre la seva roca preferida i deixava que la nit caigués sobre les espatlles i que la llum del far es convertís en la seva única guia.
Il·luminava enllà, al fons, a l'horitzó.



dijous, 17 de novembre del 2011




FAR

Vivia al mar. Tenia una cabellera llarga i daurada que reflectia en les profunditats de les aigües incomptables espurnes de llum i que a la superfície brillava amb els rajos del sol.

Sempre havia nadat a la deriva. En els seus viatges, havia enxarxat amb els seu cants balenes i mariners, gavines i pirates. Sempre havia estat feliç.

Un dia, reposant en un illot prop d'una costa desconeguda, divisà en terra ferma una estructura que de dia feia palès el contrast dels seus colors i de nit pampalluguejava i emetia espurnes de llum, gràvides i constants.
Atreta per aquella construcció encara estranya, la princesa de la mar enfilà per primer cop un rumb. Mentre el seguia, xipollejant amb la cua les onades, de tant en tant s'aturava i, alçant el seu cos de dona humana, observava amb curiositat aquella torre modesta que, en escurçar-se la distància, es definia blanca i negra, alta i quieta.
Quan fou arran de l'escull que protegia l'edificació, s'aturà i veié durant el capvespre la seva ombra en el mar i ja de nit la seva llum en el cel.

S'embolcà amb l'oreig del vent i la remor de l'aigua i s'arraulí entre les roques. Esperà tota la nit, comptant el llampegueig de la llanterna insadollable. A la matinada, la seva cua ja era cames. Temptejà amb els peus la freda pedra i grimpà els pocs metres que l'allunyaven del curiós minaret.

Tingué, primer, un esglai enorme que, lent, es convertí en sorpresa i més tard en admiració. La terra ferma era àrida, dura. La vista abastava una àmplia planícia. Pedregam groguenc que a la llunyania es confonia amb altres colors. Habituada a la blavor, a la grisor, a la verdor i a la transparència de la mar, la dona sencera es notà presa de la insòlita atracció cromàtica.


Des de la torre blanca i negra, ara apagada, sortia un camí ample i definit que, a estones recte, a estones serpentejant, es perdia també en la llunyania.
Palplantada, d'esquenes a la mar, a davant la carretera, es notà dubitativa un moment. Fou un dubte breu. Les seves noves cames es movien i la portaven endavant. Un pas i un altre. Caminà. Caminà i caminà i es féu cada vegada més petita.

Quan la llanterna es tornà a encendre de nou, quan les espurnes gràvides tornaren a il·luminar el cel i el mar, ella, distant, sense saber cap a on, ja gairebé no es veia.







dimecres, 9 de novembre del 2011





MORT I

Espiava per l'escletxa que deixava la porta mig oberta. Al menjador, persones grans que ella amb prou feines coneixia, demostraven rostres tristos i seriosos. Algú, de tant en tant, plorava amb lleu silenci i amb una finor massa ben educada s'eixugava els mocs. 
Ella, espieta darrere la porta, intentava no perdre de vista a la mare, que encara no havia plorat. Al contrari, voltava amunt i avall, atabalada, i si no era a la sala la veia tornar de seguida amb una safata plena de gots i un cassó de marialluïsa, oferint als convidats la infusió o unes galetes.
Des de darrere la porta, ella veia com aquelles persones velles, després del plor, oblidaven les llàgrimes i menjaven amb avidesa i xiuxiuejaven coses quan la mare no hi era, coses que no podia sentir, però que no li feien cap bona espina.
Feia hores que durava el periple. Començava a estar avorrida. Al principi intentà entretenir-se donant de menjar a la Gertrudis, la seva nina. Després la féu jugar i li repetí la lliçó que ahir havien après a l'escola. Fins i tot la castigà, per malparlada, però la perdonà de seguida i la posà al bressol. Des d'allí, li explicà una història, com les que li explicava l'avi, que escoltà amb atenció, la bonassa de la Gertrudis, fins que s'adormí. I un cop adormida la nina, ella només espiava i ella, com la mare, tampoc plorava.

No ho entenia massa, però aquell mateix matí havia trobat l'avi immòbil al balancí de la porxada. Com sempre, després de vestir-se i amb la cara neta, abans de seure a la cuina per menjar el pa estovat amb la llet tèbia i gustosa, havia baixat al porxo.
Bon dia!”, cridava sempre mentre baixava l'escala. “Bon dia, ponzella”, el sentia respondre des de baix, amb la seva veu d'ancià, tot i el soroll dels cotxes veloços arran de casa... 
 
Però aquell matí no hi havia hagut resposta i a l'eixida el bastó que utilitzava per moure el balancí era a terra i una mà li penjava oberta del reposabraços. Una mà vella i també suau.
Avi?”. No hi havia por en aquell rostre quiet, inert, només tristesa i el reflex d'una història que encara no havia acabat de contar.
Ella li feu un petó, com sempre, i alçà els ulls i veié la carretera i els camions i el paisatge lluny, a l'altre banda, i llavors fou l'únic instant en què plorà. Perquè l'avi sempre deia, i ella tampoc ho entenia massa, que li van robar una terra i que la van enterrar sota l'asfalt dur i negre i pudent i fred i que si moria, un dia, ja tan sols li quedaria tornar a ella.





dijous, 3 de novembre del 2011




CARRETERA


Ja era gran. Vell. Ja tenia memòria.
Casa seva era feta de pedra. Casa seva era encarada al sud, entre camps que canviaven de color només quan la voluntat de les estacions ho dictava. Casa seva tenia una porxada que a la tardor feia olor de fulla seca i prenia el color del sol esmorteït que, a les cinc, queia cap a la dreta projectant ombres lentes que no tenien altra autoria que la de l'inevitable gir del món.

Ell, vell, no s'havia cansat mai d'acceptar amb indolència qualsevol caprici del vent, de la tempesta, de la sequera. Cada jornada, quan la nit es feia dia, s'alçava i sense retrets acotava l'esquena i feia servir l'eina i foradava la terra dura i generosa que donava i treia i agraïa i exigia.
Tota una vida. Tota una memòria.

Un dia, uns senyors vestits amb frac es plantaren al porxo encarat al sud. Feien cara de carretera. El vell, incapaç de comprendre el seu llenguatge de xifres desorbitades i insuficients, escoltà, de la “a” a la “zeta”. Asfalt. Zel.
Entengué solament el termini en què calia donar una resposta. El termini extingí de pressa. L'arrel i la seva íntima memòria el feren decidir. Res podia ser sense el camp, res podia imaginar sense l'hora baixa assegut a la porxada, enlloc podia viure si no era allà, si no era allò.

Digué no a les xifres, a l'asfalt i al zel. Però de poc serví la seva paraula. Les màquines arrancaren els arbres i cobriren de paviment i amb ignomínia la terra treballada, la terra d'una vida. Plorà, cridà amb impotència i aconseguí encara, a batzegades, mantenir-se en peu, alçat sota la porxada que, a la fi, valenta, sobrevisqué a la desfeta.
Des de llavors, les tardes i l'hora baixa li reservaren una altra llum i una altra olor. Fars veloços, ombres inconstants, ferum de terra morta, fortor de fum.

Una jornada, quan la nit es feia dia, el vell despertà. Sense la terra, sortí i s'assegué per força sota la porxada. Ple d'arrel i de memòria, concentrat en la visió d'un paisatge que ja no hi era, esperà, pacient, l'última cosa.