PUTA

No li havia tocat la loteria. Com cada any.

Passat, doncs, el dia vint-i-dos, el seu humor empitjorava i en un ascens inevitable de mala llet, es tornava encara més esquerp, encara més seu. Si en algun moment havia tingut l'esperança de convertir-se en multimilionari, tot s'ensorrava quan el cantaire de Sant Ildefons anomenava un número que no era el seu i que el mantenia en el mateix estat. Pobre.

El dia vint-i-tres s'avorria amb desesper i solia passar la tarda a Cal Paco, prenent xarrups d'aiguardents. Quan l'excés d'escalforeta a l'esòfag permetia de fer dringar el cervell amb una mica més d'alegria, decidia el seu pla per aquelles dates i el dia vint-i-quatre posava fil a l'agulla.

A mig matí, se n'anava a la ciutat. Absolutament melancòlic i amb un mal de cap considerable, conseqüència directa de la borratxada, no deixava de pensar en temps passats, en el seu mar i la seva lluerna altiva. Perquè no li fes massa mal la memòria, parava atenció en la carretera i veia com, de forma gradual, canviava el paisatge.

En un moment indeterminat, s'adonava de com el ciment havia passat a ser la tònica preponderant del panorama i, més conscient que mai, era llavors quan, encara pobre, se sentia sol.

Feia un vermut, o dos, en l'únic bar que coneixia. Després passejava pels dos o tres carrers que també únicament coneixia i, havent fet la ullada pertinent, triava la puta que més li agradava. Pagava un preu generós que significava sentir l'escalfor d'un cos al costat, fins l'endemà.

Durant aquella nit del vint-i-quatre follava. Després preguntava a la dona de pell llisa que jeia al cantó si havia sentit mai cantar una sirena i acte seguit, amb tota certesa, podia esplaiar-se.

Parlava, abraçat.

Romania tota la nit despert. Observava l'habitacle i pretenia retenir tots els racons en algun calaix d'un futur inconscient. Amb el palmell rústec de la mà acariciava el cos de la bella dorment i feia tot l'esforç per servar les olors en l'indret més concret del record perquè perduressin. Sense rostre però intactes.

A les seves retines, hi havien superposades les imatges d'una aigua plàcida i lluenta. Li era agradable.

L'endemà, a trenc d'alba, es vestia en silenci i tancava la porta deixant rere seu aquella dona nua que, amb tota probabilitat, no tornaria a veure mai més. No somreia.

Sortia al carrer i es marejava amb la barreja de la resta de lluminàries enceses i la improbabilitat de poder veure més d'un pam de cel.

Era dia vint-i-cinc i es passava l'estona retornant a un lloc i a una vida que l'havien atrapat i que el deixaven sense l'alternativa que ja havia deixat de buscar.

BICICLETA

L'home negre pedala. Pedala quan ja és fosc i sap que posa en perill la seva vida. Però no hi ha més remei. Si no és així, no torna a casa, no sent l'olor de l'arrós espès bullit a la cuina, no parla, no recorda. Necessita tornar i per això pedala, absort en aquesta única idea.

Quan arriba, hi ha set persones al pis i s'arrauleix en el seu racó per menjar el contingut blanc del bol. Escolta i explica. A vegades hi ha rialles i absurdes qüestions. En altres moments, els rostres s'agreugen i es parla del fred, del vent, de l'horta, del sou, de la mare, de la dona i de la filla. Llavors es fan silencis i per trencar-los algú d'ells proposa un joc i les ments passen a concentrar-se en les normes que regeixen la petita bombolla que fa que el dia acabi d'una manera menys dolorosa.

El baf entela els vidres i, abans que tothom s'ajegui i dormi, amb un dit fa un dibuix a la finestra d'un cercle i uns radis que són la seva insatisfactòria salvació.

No sap que avui una conductora no l'ha vist fins que l'ha tingut a un pam. Que ha hagut de desviar la trajectòria per no xafar-lo. Que el cor li ha accelerat les pulsacions durant una bona estona, fins uns quilòmetres més enllà. Tampoc sap que la conductora tornava a casa i que quan hi ha arribat també ha dibuixat a la finestra una semblant circumferència.

L'home li ha enviat a sa mare una carta. No la rebrà a casa. Haurà de fer un trajecte llarg, arribar fins la ciutat. Si té sort, seurà a la cabina del camió atrotinat una bona estona. Ja és una dona gran i en el país d'on ell ve encara es respecten els vells. Si no hi ha cap possibilitat, s'acomodarà a la gatzoneta a darrere la caixa del vehicle sorollós i empassarà pols i fum. A l'oficina de correus, on farà estona de cua, podrà cobrar un gir postal. Al mateix sobre hi trobarà una fotografia del seu fill, lluint una important vestidura.

Fa pocs dies que ha aconseguit una armilla reflectora. L'amo del tros de terra que treballa fent de jornaler li ha llançat a les mans. “No et vull perdre”.

La troba ridícula i li demana a un dels qui viu a casa que li faci una foto. Bromegen una estona, fa postures per atendre el clic, somriu i pensa. Al seu país, per anar en bici, no li hauria fet falta. Al seu país, qui les porta té feines importants, de primera categoria.

Però ell no. A ell li han llançat l'armilla, camuflada d'un menyspreu interessat, i s'enrabia i continua sabent que no portar-la és posar en perill la seva vida.

Dubta. De moment, decideix continuar sent transparent.

LLUNA PLENA

Li explicava la mateixa història. Només quan hi havia nits de lluna plena, només les nits en què l'absència de núvols permetia de veure-la, lluenta, com il·luminava conferint tons negres, blancs i grisos als camps i als arbres.

Era la història d'una lluna i d'una sirena.

Tenia vuit anys. No havia pogut comprendre encara com havia estat la vida del seu avi. Ell li havia dit, en alguna ocasió, que altre temps fou pescador. I se l'imaginava amb una xarxa i amb una camisa ratllada, blava i blanca, com la dels mariners dels contes.

Però ella sempre l'havia vist envoltat de la terra, a l'hort i en mig dels camps de blat de moro. Se li feia estrany canviar el circumdant paisatge per una mar immensa i una barca senzilla. Com si no pogués ser veritat. Però creia, incondicional, en la veu del seu avi gran i arrugat. Profund com un mar. Fort com un roure. Igual com creia la història que li explicava.

Deia així.

“Durant una nit freda i plena d'un inacabable firmament d'estrelles, la sirena havia vist com l'astre blanc apareixia per l'est i com es passejava per la volta celeste deixant un rastre imperceptible. Enlluernada per l'halo de l'astre que, misteriós, foradava la nit, la sirena se n'enamorà i embruixada pel silenci i pel seu contorn circular i perfecte, prometé seguir-la, eternament, a través dels oceans.

En les nits, per tots els mars del món, la sirena viatjava incansable. Pirates, tortugues, balenes i taurons creuaven al seu pas, però res la feia aturar.

Nadava i nadava. Fins i tot, quan no la veia al cel, lluna negra, en percebia la presència i continuava, fidel, mantenint la seva promesa. Esperava, amant platònica, veure-la despenjar-se i poder, així, rescatar-la d'un naufragi inevitable. Fer-la, per sempre més, presonera dels seus cants.

Passaren els anys, les estacions, les tempestes. La sirena no tornà a veure el sol ni deixà de perseguir la lluna inabastable.

Encara avui, alguns diuen que l'han vista errant, solcant el mar i udolant cants d'amor en les nits de lluna plena”.

Mentre escoltava, ella que ja tenia vuit anys, s'imaginava com l'avi pescador trobava sorprès a les seves xarxes una dona amb cua de peix.

Mentre contava, ell que ja en tenia tants, recordava.

L'avi va haver de deixar la barca quan la mar fou envaïda per vaixells gegants de pesca que ho arrasaren tot. Un amo considerà que l'home pescaire ja no era útil, massa petit, i l'apartà de la mar i el plantà en aquell tros de terra que, amb els anys i amb l'esforç, es convertí en tomàquets i blat de moro.

Des de llavors, l'avi no tornà a veure l'horitzó. Mai més retornà a la mar. Però continuà explicant històries. La de la sirena i, només a vegades, la seva.

MORT II

Feia dies que no veia l'home vell sota la porxada de la casa prop de la carretera. 
 

Li encuriosia l'escena. Depenent de l'hora en què passava amb el cotxe just per aquell tram, podia veure l'avi assegut sol, utilitzant el bastó per moure el balancí, o podia veure l'avi amb una nena rossa a la falda, somrient, vivaratxa. Suposava que era la néta, no podia suposar què es deien. Només, a vegades, instantàniament, hi eren tots dos units en una postura ancestral de la qual es desprenia, sens dubte, una excepcional alegria matinal.

Minut més, minut menys. Ell o els dos. 
Però avui s'adonà que feia dies que no els veia. Ni a l'un ni a l'altra. I es preguntà si era massa tard o era massa d'hora o quina cosa hauria pogut trencar aquella rutina que, de manera involuntària, s'havia fet pròpia.

Aquell matí, com sempre, havia anat a fer el tallat a cal Paco. Amb dos glops s'havia empassat el beure que li servia per acabar de despertar després de la dutxa i del cigarro que es consumia, exacte, mentre caminava des de casa fins a la porta del bar. En Paco sabia exactament com li agradava l'invent que barrejava en el got minúscul la llet i el cafè. Color i temperatura. Dues xarrupades, no en calien més.

En sortir de l'establiment, avui, s'havia fixat, com qui no vol la cosa, en un cartell fotocopiat en blanc i negre. “Desaparegut”. La paraula, impresa en una mida exagerada, anava acompanyada de la fotografia d'un gat. Se suposava fosc. S'evidenciava pelut. Pensà en l'amo d'aquell animal i es preguntà per què algú volia trobar un gat fugitiu.

Pujà al cotxe i de manera automàtica desbloquejà el fre de mà. Primera, segona, tercera, quarta.

Quilòmetre 338, C-31. L'avi avui no hi era, la néta tampoc i, en un segon de distracció, desviada la vista cap a la porxada solitària, xof. Notà com la roda esquerra davantera feia un sotrac inesperat, poc brusc però perceptible. Mirà automàticament pel mirallet i veié l'animal estès a l'asfalt gris. Li semblà com encara movia una pota, com a últim espasme de vida, i identificà la bestiola. Era un gat. Sense poder evitar-ho, les lletres exagerades del cartell del bar del Paco li vingueren a la memòria amb una clarividència que li feren posar els pèls de punta. Li semblà que acabava de matar el gat “desaparegut”. Tornà a pensar en l'amo. Sentí una certa tristesa momentània. Es recordà de tots els petits animalons que veia cada dia esclafats a la carretera i pels quals no havia sentit mai llàstima. S'alegrà de no ser ella la difunta.

Pel retrovisor dret, en el segon que seguí l'instant de l'atropellament, encara pogué veure l'últim arc del porxo buit i s'oblidà del gat que acabava d'aixafar. Sabé, amb una certesa irracional, que el vell era mort i que la néta estava trista.

SIRENA

Passats uns dos-cents metres del trencall de la Carbassa, que no era res més que un petit nucli de tres o quatre cases, un petit indicador de color verd, a mà esquerra, poc visible, menava a una carretera que de seguida es feia estreta, sense línies pintades al mig. Durant el primer tram, calia estar alerta perquè els revolts eren tancats i feien pessigolles a un petit turó farcit de roures i alzines. Quan es coronava el monticle, valia la pena aturar-se un moment i, si el cel ho permetia, contemplar com de sobte, en una bufetada visual, el mar es divisava extens i grandiós, encara silenciós en la llunyania, com si hagués estat amagat gelosament darrere aquella mínima muntanyeta.

En començar el descens, la carretera continuava recaragolada i en pocs minuts, quan ja s'havia perdut la perspectiva del mar, s'arrapava a la terra marcant una intenció de corbes més allargassades, gairebé rectes, i s'envoltava d'un paisatge de roques rugoses, crostades i de forats minúsculs.

Era aquella hora en què el cel s'embolica amb tonalitats de blaus, taronges, liles i vermells. Ja havia encès els focus del cotxe i conduïa distret. Era un paratge solitari que coneixia a la perfecció i sabia que en aquella època de l'any i en aquelles alçades de la tarda era improbable trobar-hi algú.

El far ja feia anys que funcionava automàticament. A ell, no tan vell com tothom es pensava, l'havien jubilat abans d'hora en fer-se prescindible la seva feina. Havien barrat la fortificació on havia sobreviscut tantes hores i havien delegat el seu manteniment a un enginyer jove i fatxenda a qui havia escopit a la cara només en una ocasió, la primera i última vegada que l'havia vist.

Va haver de posar de sobte el peu sobre el fre. Absort en pensaments que li retornaven imatges de la seva vida d'ermità en aquell far, li havia semblat veure, al voral de la carretera, una dona nua i blanca, de llarga cabellera, caminant amb els braços creuats sobre la pitrera.

Quan el cotxe estigué aturat, mirà a través del retrovisor però la figura s'havia esborrat. Per un moment es trobà indecís i recordà velles llegendes de mar, relatades per llops barbuts de cares arrugades. Explicaven com les muses marines, en nits estrellades, vagaven per la terra i com, perdudes per la mateixa crida que abocava els mariners al desastre en alta mar, morien assedegades i amarades d'una dolçor insuportable.

Baixà del cotxe poc convençut i retrocedí uns metres. No pogué veure res més que el paisatge.

De nou en marxa, continuà fins al far que ja rodava produint aquella intermitència tan coneguda.

Des que s'havia vist obligat a abandonar l'herència de l'ofici del seu pare i del seu avi, sovint, a mig capvespre, lligat a una força que no podia explicar, tornava a aquell indret desert. S'asseia sota la torre, sobre la seva roca preferida i deixava que la nit caigués sobre les espatlles i que la llum del far es convertís en la seva única guia.

Il·luminava enllà, al fons, a l'horitzó.

FAR

Vivia al mar. Tenia una cabellera llarga i daurada que reflectia en les profunditats de les aigües incomptables espurnes de llum i que a la superfície brillava amb els rajos del sol.

Sempre havia nadat a la deriva. En els seus viatges, havia enxarxat amb els seu cants balenes i mariners, gavines i pirates. Sempre havia estat feliç.

Un dia, reposant en un illot prop d'una costa desconeguda, divisà en terra ferma una estructura que de dia feia palès el contrast dels seus colors i de nit pampalluguejava i emetia espurnes de llum, gràvides i constants.

Atreta per aquella construcció encara estranya, la princesa de la mar enfilà per primer cop un rumb. Mentre el seguia, xipollejant amb la cua les onades, de tant en tant s'aturava i, alçant el seu cos de dona humana, observava amb curiositat aquella torre modesta que, en escurçar-se la distància, es definia blanca i negra, alta i quieta.

Quan fou arran de l'escull que protegia l'edificació, s'aturà i veié durant el capvespre la seva ombra en el mar i ja de nit la seva llum en el cel.

S'embolcà amb l'oreig del vent i la remor de l'aigua i s'arraulí entre les roques. Esperà tota la nit, comptant el llampegueig de la llanterna insadollable. A la matinada, la seva cua ja era cames. Temptejà amb els peus la freda pedra i grimpà els pocs metres que l'allunyaven del curiós minaret.

Tingué, primer, un esglai enorme que, lent, es convertí en sorpresa i més tard en admiració. La terra ferma era àrida, dura. La vista abastava una àmplia planícia. Pedregam groguenc que a la llunyania es confonia amb altres colors. Habituada a la blavor, a la grisor, a la verdor i a la transparència de la mar, la dona sencera es notà presa de la insòlita atracció cromàtica.

Des de la torre blanca i negra, ara apagada, sortia un camí ample i definit que, a estones recte, a estones serpentejant, es perdia també en la llunyania.

Palplantada, d'esquenes a la mar, a davant la carretera, es notà dubitativa un moment. Fou un dubte breu. Les seves noves cames es movien i la portaven endavant. Un pas i un altre. Caminà. Caminà i caminà i es féu cada vegada més petita.

Quan la llanterna es tornà a encendre de nou, quan les espurnes gràvides tornaren a il·luminar el cel i el mar, ella, distant, sense saber cap a on, ja gairebé no es veia.

MORT I

Espiava per l'escletxa que deixava la porta mig oberta. Al menjador, persones grans que ella amb prou feines coneixia, demostraven rostres tristos i seriosos. Algú, de tant en tant, plorava amb lleu silenci i amb una finor massa ben educada s'eixugava els mocs. 
Ella, espieta darrere la porta, intentava no perdre de vista a la mare, que encara no havia plorat. Al contrari, voltava amunt i avall, atabalada, i si no era a la sala la veia tornar de seguida amb una safata plena de gots i un cassó de marialluïsa, oferint als convidats la infusió o unes galetes.

Des de darrere la porta, ella veia com aquelles persones velles, després del plor, oblidaven les llàgrimes i menjaven amb avidesa i xiuxiuejaven coses quan la mare no hi era, coses que no podia sentir, però que no li feien cap bona espina.

Feia hores que durava el periple. Començava a estar avorrida. Al principi intentà entretenir-se donant de menjar a la Gertrudis, la seva nina. Després la féu jugar i li repetí la lliçó que ahir havien après a l'escola. Fins i tot la castigà, per malparlada, però la perdonà de seguida i la posà al bressol. Des d'allí, li explicà una història, com les que li explicava l'avi, que escoltà amb atenció, la bonassa de la Gertrudis, fins que s'adormí. I un cop adormida la nina, ella només espiava i ella, com la mare, tampoc plorava.

No ho entenia massa, però aquell mateix matí havia trobat l'avi immòbil al balancí de la porxada. Com sempre, després de vestir-se i amb la cara neta, abans de seure a la cuina per menjar el pa estovat amb la llet tèbia i gustosa, havia baixat al porxo.

“Bon dia!”, cridava sempre mentre baixava l'escala. “Bon dia, ponzella”, el sentia respondre des de baix, amb la seva veu d'ancià, tot i el soroll dels cotxes veloços arran de casa... 
 

Però aquell matí no hi havia hagut resposta i a l'eixida el bastó que utilitzava per moure el balancí era a terra i una mà li penjava oberta del reposabraços. Una mà vella i també suau.

“Avi?”. No hi havia por en aquell rostre quiet, inert, només tristesa i el reflex d'una història que encara no havia acabat de contar.

Ella li feu un petó, com sempre, i alçà els ulls i veié la carretera i els camions i el paisatge lluny, a l'altre banda, i llavors fou l'únic instant en què plorà. Perquè l'avi sempre deia, i ella tampoc ho entenia massa, que li van robar una terra i que la van enterrar sota l'asfalt dur i negre i pudent i fred i que si moria, un dia, ja tan sols li quedaria tornar a ella.

CARRETERA

Ja era gran. Vell. Ja tenia memòria.

Casa seva era feta de pedra. Casa seva era encarada al sud, entre camps que canviaven de color només quan la voluntat de les estacions ho dictava. Casa seva tenia una porxada que a la tardor feia olor de fulla seca i prenia el color del sol esmorteït que, a les cinc, queia cap a la dreta projectant ombres lentes que no tenien altra autoria que la de l'inevitable gir del món.

Ell, vell, no s'havia cansat mai d'acceptar amb indolència qualsevol caprici del vent, de la tempesta, de la sequera. Cada jornada, quan la nit es feia dia, s'alçava i sense retrets acotava l'esquena i feia servir l'eina i foradava la terra dura i generosa que donava i treia i agraïa i exigia.

Tota una vida. Tota una memòria.

Un dia, uns senyors vestits amb frac es plantaren al porxo encarat al sud. Feien cara de carretera. El vell, incapaç de comprendre el seu llenguatge de xifres desorbitades i insuficients, escoltà, de la “a” a la “zeta”. Asfalt. Zel.

Entengué solament el termini en què calia donar una resposta. El termini extingí de pressa. L'arrel i la seva íntima memòria el feren decidir. Res podia ser sense el camp, res podia imaginar sense l'hora baixa assegut a la porxada, enlloc podia viure si no era allà, si no era allò.

Digué no a les xifres, a l'asfalt i al zel. Però de poc serví la seva paraula. Les màquines arrancaren els arbres i cobriren de paviment i amb ignomínia la terra treballada, la terra d'una vida. Plorà, cridà amb impotència i aconseguí encara, a batzegades, mantenir-se en peu, alçat sota la porxada que, a la fi, valenta, sobrevisqué a la desfeta.

Des de llavors, les tardes i l'hora baixa li reservaren una altra llum i una altra olor. Fars veloços, ombres inconstants, ferum de terra morta, fortor de fum.

Una jornada, quan la nit es feia dia, el vell despertà. Sense la terra, sortí i s'assegué per força sota la porxada. Ple d'arrel i de memòria, concentrat en la visió d'un paisatge que ja no hi era, esperà, pacient, l'última cosa. 

 

Paraules. Milers de milions de paraules volant pels aires, esperant ser caçades per acomplir la seva escomesa.

Benvingudes i benvinguts a la columna.

Després d'aquest temps de descans, a recer de vosaltres, protegida d'alguna -qui sap quina- inclemència, una sinuosa foscor fa ombra en un full en blanc, però no l'ocupa tot. Hi ha coses per dir.

Amb tota la seva immensitat i totes les seves menudeses, la punyetera realitat supera la ficció i servint-me d'un aiguabarreig de fantasia i percepció més que palpable, m'aventuro altra vegada a contar. Històries. Petites. Sorgides del no res i del no tot, insignificants i majúscules a la vegada. Fragments d'existències vistos per uns ulls que només són uns i que no posseeixen totes les certeses però sí tenen la necessitat de veure, de mirar, de dir. Tan sols alguna cosa.

Històries. Benvingudes.

Sempre gràcies, a priori, pel vostre temps preuat. Si l'estona que puguem compartir, en la proximitat i en la distància de les lletres, serveix només per elogiar la lentitud amb què requereixen ser viscuts els detalls i els petits moments de les nostres presències, no serà poc ni serà menys. 

Sentiré, senzill, un immens agraïment.

Fins dijous.