dijous, 22 de març de 2012



EXCURSIÓ

Quan havia arribat a l'escola aquell matí, la classe li havia semblat diferent.
Ja asseguda a la seva taula, en un silenci inusual en ella, havia observat atentament el mobiliari, els cartells enganxats a les parets, la taula de la mestra... Però res semblava haver-se mogut de lloc. Alguna cosa, però, donava a l'espai tan quotidià un aire distint.

Mentre encara rumiava què podia ser, la Joana, la seva companya de pupitre, li havia donat un cop de colze.
Aix! M'has espantat!”
Acte seguit, li havia preguntat a la seva amiga si no havia notat res de diferent. L'única resposta que havia pogut obtenir no l'havia satisfeta.
La senyu s'ha tallat els cabells”.
Ni se n'havia adonat, però l'observació l'havia obligada a centrar l'atenció en el que deia la mestra.
Havia intentat escoltar però, impulsiva, havia aixecat el braç, tal com si hagués estat catapultat per una molla. I quan tingué l'espai per a la paraula, s'havia trobat explicant la seva vivència.

Amb la mare, aquell cap de setmana havien viatjat una estona llarga i havien aturat el cotxe en un revolt d'una carretera recaragolada. Amb el calçat adequat havien caminat, també una estona llarga, per un corriol que planejava i que de sobte descendia fins a la mar.
Envoltades d'una aridesa plena d'arbustos robustos i roques de formes misterioses, havien arribat arran d'aigua.
El mar semblava un mirall, feia una remor mansa i encara era fresc.
Havien dinat assegudes a la sorra i encara a la tarda havien caminat una altra estona fins a un far. Escoltant les gavines i veient-les a la llunyania, havien esperat la caiguda del sol i havien vist com l'esfera perfecta s'amagava per l'oest.


En acabar la seva explicació, es feu a l'aula un breu però comú silenci. Ella reproduïa a la ment les imatges del relat que acabava de contar i ara entenia per què veia amb uns altres ulls les parets i els cartells i les taules...
Era, senzillament, perquè que darrere de tot allò hi veia, discreta, l'aigua, l'horitzó i l'olor salada del vaivé de les onades.




dijous, 8 de març de 2012




SIRENA

La sirena camina. Camina acostumant-se als seus nous peus i no en té ni idea de cap a on va. 
Tot i així confia, però es troba estranya i, mirant-se els dits de les dues extremitats noves, a vegades dubta de quina llargada han de tenir el passos que s'inventa. Però en contra els seus pronòstics, s'acostuma de pressa al gest mecànic i avança, notant a les plantes verges dels peus nuus la rugositat negra de l'asfalt. Li dolen, però no sap definir de quin tipus de dolor es tracta. Si només és el seu o si és el dolor lògic de tots els peus.

De sobte, la sorprèn una lluminària. Focus que es mouen amb velocitat. Són pocs segons que serveixen per fer-la trontollar i perquè hagi d'utilitzar els braços per equilibrar-se. Instintivament, però, renuncia a la postura vertical i s'ajup. Es posa a redós rere un arbust que la protegeix i espera que torni a ser només la lluna qui la il·lumini.

Passat el tràngol s'incorpora i de sobte sent el fred. Es palpa la pell eriçada i se sap despullada. Per un moment s'inquieta i s'estranya altra vegada perquè en la seva vida a la mar mai el seu tors s'havia trobat tan desprotegit.

S'espanta i creua els braços per protegir-se el pit. Es gira un moment, no ho pot evitar, i encara veu el recorregut circular de la llum del far. Però la decisió ja és massa ferma i segueix. Mira a la terra i s'hi immisceix.

Sap el que deixa i continua sense saber cap a on va.








dijous, 1 de març de 2012



ESFERA

Quan arribava a la platja ja solia ser de dia. Des de la barca, a prop de l'amarrador, posava els peus a l'aigua fins a tocar les pedres. No es treia mai les botes d'aigua, però a través del plàstic podia notar l'hivern o l'estiu. Abans, mentre surava pel llom de la mar, havia vist com per l'horitzó de l'est s'enlairava l'esfera rogenca i perfecta.



Per primera vegada des de feia dies, el fet extraordinari tenia una previsió alegre. La mare l'havia despertada abans de fer-se de dia i s'havia vestit amb gestos que després recordaria poc. El motiu d'aquell matinejar la intrigava. Era una sorpresa, un petit viatge, que requeria una estona de carretera.
Ja al seient del cotxe, incapaç d'adormir-se degut al nerviosisme que li provocava la incògnita del destí, veié com la nit canviava de colors i es començava a entreveure el dia. En un gest casual girà el cap i veié com s'enlairava l'esfera rogenca i perfecta.



Tingué la sensació que feia massa pocs dies que s'havia trobat en la mateixa situació. Sortia d'un local on la nit no semblava tenir aturador. Aquella matinada, però, al carrer topà amb la transició entre la fosca i la llum.
En el descampat on hi tenia aparcat el cotxe, la mescla de colors al cel li semblà senzillament reveladora. S'aturà en sec, la mà a la maneta del cotxe, i veié, impàvida durant uns segons, com s'enlairava l'esfera rogenca i perfecta.



Les hores matinals havien canviat el seu signe. Fins feia poc, quan agafava la bicicleta en aquelles hores en què el fred el punxava a la cara com si d'agulles es tractés, l'inici del dia era fosc, dur.
Però en qüestió de poques setmanes la cromaticitat havia canviat. Quan es llevava i s'aventurava al trajecte que el portava al camp, el cel oferia formes i tonalitats distintes.
Mentre pedalava seguint les línies blanques de l'asfalt, podia veure com s'enlairava l'esfera rogenca i perfecta.



Ho recordava amb tot detall. I si una nebulosa tenyia el record i el confonia, es posava en situació.
Es llevava, quan encara era fosc, i es dirigia al seu far. Allà, a la seva roca predilecta, esperava que el gir inacabable del far es fes invisible, vençut per la llum diürna. Contemplava, com havia fet la major part de la seva vida, com el mar transformava els seus tons i com el sol s'enlairava rodó, rogenc, perfecte.



Ella, que tenia tors de dona i cua de peix, havia vist des del bell mig dels oceans cada albada, cada nou inici durant els dies que durà la seva eternitat. Fins que renuncià a la cua i a l'aigua.
Des de llavors, els crepuscles matutins s'esfondraven sota les construccions, rere els murs, i els dies tenien un començament invisible.










dijous, 23 de febrer de 2012




SUPERVIVÈNCIA


A la vora de la mar, les olors el traïen.

Tot i que ja havien passat uns mesos, de tant en tant el perfum de la dona nua encara se li movia per la pituïtària i li produïa a l'entrecuix un escalf que tan sols acabava en erecció en dies com aquell.
A la vora de la mar, sense ningú a la vista, sense traves humanes que impedissin una total llibertat interna, induïa el pensament i revivia la suavitat d'aquella pell, l'olor de tots els fluxos, el so de cada gemec.
S'excitava, trempava.
Mig estirat a la seva roca preferida de sota el far, es masturbava i un instant abans de l'ejaculació pensava un moment que només allà i en aquella conjunció sensorial voldria morir.

Sabia que aquell racó de món era gairebé l'únic autèntic que li quedava. Sabia també, perquè algun metge estúpid li havia dit, que el seu cor es podia col·lapsar en qualsevol moment, que havia d'evitar les emocions fortes.
No entenia com ell, que sempre havia viscut a mercè del clima abrupte de la mar, sobrevivint a cada batzegada, ara havia de condicionar la seva supervivència a aquell òrgan petit, fins llavors insignificant, que s'albergava sota el seu costellam.

En una lluita entre la voluntat de preservar la vida o el deixar-se arrossegar pels capricis de la mortal daga, s'aventurava a exposar-se a les condicions que més l'acostaven al segon pol de la dicotomia.


No es tractava només de la imatge reconstruïda de la puta en aquell pis de la gran ciutat. Eren també aquella pedra, la brisa que arribava al cap geogràfic des de la profunditat de la mar, el cel extens i escapçat només per la línia perpètua de l'horitzó, el soroll de l'aigua, la humitat que recobria la pell amb una capa invisible... que el feien arribar al clímax més animal.

En aquell compendi de circumstàncies, bramava com l'aigua en una nit ventosa, udolava com udolà un dia la seva sirena i es sentia realment viu, sabent-se funàmbul sobre una corda on la vida i la mort depenien només d'un pas en falç. 
 

Després venia la calma.
S'escoltava el cor i no hi havia símptoma de defalliment. Tancava els ulls i els tornava a obrir, arrugava el front i aspirava l'aire. 
 
La lluna era un fil i el far girava i girava. 





 

dijous, 16 de febrer de 2012




INFERMERA

Estava a punt de pujar a l'autocar. Acabava de sortir de l'escola i els que no vivien al nucli urbà feien fila impacients a la porta de la façana lateral de l'edifici. Cada dia a la tarda havia d'agafar aquell transport que detestava i esperar, a casa la tieta Carme, que la mare acabés de treballar.
Tenia el peu al primer graó per pujar a l'autobús quan va sentir que la cridaven.
La teva mare t'ha vingut a buscar!"
Es va sorprendre però no dubtà ni un moment i, girant-se, intentà obrir camí en sentit contrari, empentant sense miraments a tots els companys que la premien i que l'acorralaven a la porta del bus.

Li agradaven les sorpreses i les improvisacions que podien irrompre en les rutines diàries. Si no, solia ser bastant avorrit. Però recordà que últimament les coses extraordinàries que passaven no havien estat exactament motiu de molta alegria i mantingué el sentiment congelat fins a veure la mare.
Feia la cara seriosa, però no semblava trista. Li féu un petó i escoltà com li preguntava què tal el dia. Ella respongué breu i sense parar massa atenció a allò que explicava. De fet, havia estat un dia força normal, tant a la classe com al pati. Sense esperar cap silenci incòmode, entre encuriosida i impacient, li demanà sense embuts.
Per què no has anat a treballar aquesta tarda?”
La mare trigà una estona a contestar. Semblava que rumiava com ordenar les paraules.
Sobren infermeres al CAP. M'han donat festa unes quantes setmanes”.

A vegades es sorprenia de com els grans els costava tant de parlar clar i ras. Com si els petits no poguessin entendre. Però ella de seguida ho va saber. Tothom ho deia i també n'havien parlat a classe el dia que en Ramon, aquell mestre qua ajudava a en Pau, que era l'únic nen de la classe que no parlava i que es passava el dia fent giravoltar els llapis sobre la taula, no va tornar a l'escola.
És la crisi, no hi ha prou diners per pagar els sous”, els havia dit la mestra.

Ara la mare pretenia explicar-li que tenia festa i que tampoc tornaria a treballar durant unes quantes setmanes...

Es mossegà la llengua i no digué res més. Es guardà en secret les preguntes per una altra ocasió i tingué la intuïció de que a partir d'aquell dia moltes coses canviarien. Encara no sabia ben bé com. De moment, però, agafà molt fort la mà de la mare i li sacsejà el braç fins que va mirar-la. Somrigué i molt fluixet li digué que l'estimava.




dijous, 9 de febrer de 2012




TÀPIA

En Paco, amb un to sorneguer, ja li havia fet un parell de comentaris que no s'havia volgut prendre massa seriosament.
Pel que podia comprovar, l'episodi del primer dia de l'any no havia passat del tot desapercebut i sabia que havia estat en boca del contertulians del bar que, per norma general, tenien poca feina i no en deixaven passar una.
Però eren les normes tàcites de la idiosincràsia del llogarret i ja s'havia habituat a acceptar-les com a insalvables, sense que li fessin perdre la son.

La xerrameca, però, li havia servit d'excusa per indagar sobre l'home negre de la ferida a la mà. Feia poc que havia arribat al poble i treballava al camp d'en Quico. Es feia dir Abu i vivia en els pisos de la Fonteta. Anava i venia amb bicicleta i tenia una edat, segons els informadors, indeterminada.

A vegades encara li semblava increïble com es podien obtenir tantes dades en el curt temps comprès entre demanar i prendre's el mític tallat matinal. Però en aquell cas es donà per complaguda, tot i que la ferida a la mà i les ulleres d'aquell jovenet misteriós li continuaven despertant una curiositat encara insatisfeta.


Feia un fred inusual i benvingut i el cotxe era el seu refugi. A la dreta de l'encreuament que la incorporava a la carretera principal hi havia un mur, simple, pelat. Hi era des que tenia ús de raó. Sempre l'havia vist allà i moltes vegades s'havia preguntat què carai hi feia col·locat en aquell precís indret, on tapava tota visibilitat, i per què mai cap consistori s'havia decidit a enderrocar-lo.
Era fet de totxana antiga, massissa i rogenca i tenia, encara no, dos metres d'alçada. En el solar contigu i havia hagut una casa que va estar deshabitada durant molts anys i que, aquesta sí, havia estat demolida per odre de l'autoritat local. Ara el solar era ple d'herbotes i d'esbarzers que el feien inaccessible i semblava com si en aquell pam de terra el temps s'hi hagués aturat.

Stop.
Mirar a esquerre i dreta. I el mur.
Sorpresa.
Per suposat no es tractava de cap acte vandàlic. Al contrari. Amb premeditació i amb una cura que es feia plausiblement autoritzada, la tàpia havia estat pintada de blanc. Un blanc que per un moment l'enlluernà i que l'obligà a allargar l'aturada en aquella cruïlla habitual.
Ostres.
Hagué de recórrer uns quants metres per atrevir-se a formular una opinió. Sí, li agradava. L'agressió visual momentània, la virginitat aglutinant del no color, la infinitat de possibilitats que li generava aquella superfície estranyament nova, li provocaren una sensació que barrejava inquietud i assossec. Una embrionària gestació de bastes i ínfimes idees que encara no podia definir amb exactitud però que es despertaven, com després d'una hibernació somorta, i que es convertirien en un tragicòmic punt d'inflexió. 




 

dijous, 2 de febrer de 2012



ÀNGELES

Volen. S'enlairen fins al cel, ingràvides. Tenen ales invisibles que es deixen endur pels corrents d'aire.

No se sap el seu destí. Només es balancegen amb els vents i erren a mercè de les voluntats estratosfèriques.

Són lliures, lliures de les limitacions del cos i de la carn, lliures del dolor i de les pors. Ja no senten, ni ploren ni riuen, ni estimen ni odien.
Senzillament volen, cap a un incomprès infinit. Un lloc sense fi.

Potser, durant el camí, fora de qualsevol abast, s'aturaran en aquella estrella i es faran llum. Només perquè durant les nits puguin ser vistes i no se les oblidi.

El seu viatge no tindrà retorn.

Tan sols les memòries faran que sobrevisquin en l'interior d'aquells que han quedat vius.