dijous, 22 de març del 2012



EXCURSIÓ

Quan havia arribat a l'escola aquell matí, la classe li havia semblat diferent.
Ja asseguda a la seva taula, en un silenci inusual en ella, havia observat atentament el mobiliari, els cartells enganxats a les parets, la taula de la mestra... Però res semblava haver-se mogut de lloc. Alguna cosa, però, donava a l'espai tan quotidià un aire distint.

Mentre encara rumiava què podia ser, la Joana, la seva companya de pupitre, li havia donat un cop de colze.
Aix! M'has espantat!”
Acte seguit, li havia preguntat a la seva amiga si no havia notat res de diferent. L'única resposta que havia pogut obtenir no l'havia satisfeta.
La senyu s'ha tallat els cabells”.
Ni se n'havia adonat, però l'observació l'havia obligada a centrar l'atenció en el que deia la mestra.
Havia intentat escoltar però, impulsiva, havia aixecat el braç, tal com si hagués estat catapultat per una molla. I quan tingué l'espai per a la paraula, s'havia trobat explicant la seva vivència.

Amb la mare, aquell cap de setmana havien viatjat una estona llarga i havien aturat el cotxe en un revolt d'una carretera recaragolada. Amb el calçat adequat havien caminat, també una estona llarga, per un corriol que planejava i que de sobte descendia fins a la mar.
Envoltades d'una aridesa plena d'arbustos robustos i roques de formes misterioses, havien arribat arran d'aigua.
El mar semblava un mirall, feia una remor mansa i encara era fresc.
Havien dinat assegudes a la sorra i encara a la tarda havien caminat una altra estona fins a un far. Escoltant les gavines i veient-les a la llunyania, havien esperat la caiguda del sol i havien vist com l'esfera perfecta s'amagava per l'oest.


En acabar la seva explicació, es feu a l'aula un breu però comú silenci. Ella reproduïa a la ment les imatges del relat que acabava de contar i ara entenia per què veia amb uns altres ulls les parets i els cartells i les taules...
Era, senzillament, perquè que darrere de tot allò hi veia, discreta, l'aigua, l'horitzó i l'olor salada del vaivé de les onades.




dijous, 8 de març del 2012




SIRENA

La sirena camina. Camina acostumant-se als seus nous peus i no en té ni idea de cap a on va. 
Tot i així confia, però es troba estranya i, mirant-se els dits de les dues extremitats noves, a vegades dubta de quina llargada han de tenir el passos que s'inventa. Però en contra els seus pronòstics, s'acostuma de pressa al gest mecànic i avança, notant a les plantes verges dels peus nuus la rugositat negra de l'asfalt. Li dolen, però no sap definir de quin tipus de dolor es tracta. Si només és el seu o si és el dolor lògic de tots els peus.

De sobte, la sorprèn una lluminària. Focus que es mouen amb velocitat. Són pocs segons que serveixen per fer-la trontollar i perquè hagi d'utilitzar els braços per equilibrar-se. Instintivament, però, renuncia a la postura vertical i s'ajup. Es posa a redós rere un arbust que la protegeix i espera que torni a ser només la lluna qui la il·lumini.

Passat el tràngol s'incorpora i de sobte sent el fred. Es palpa la pell eriçada i se sap despullada. Per un moment s'inquieta i s'estranya altra vegada perquè en la seva vida a la mar mai el seu tors s'havia trobat tan desprotegit.

S'espanta i creua els braços per protegir-se el pit. Es gira un moment, no ho pot evitar, i encara veu el recorregut circular de la llum del far. Però la decisió ja és massa ferma i segueix. Mira a la terra i s'hi immisceix.

Sap el que deixa i continua sense saber cap a on va.








dijous, 1 de març del 2012



ESFERA

Quan arribava a la platja ja solia ser de dia. Des de la barca, a prop de l'amarrador, posava els peus a l'aigua fins a tocar les pedres. No es treia mai les botes d'aigua, però a través del plàstic podia notar l'hivern o l'estiu. Abans, mentre surava pel llom de la mar, havia vist com per l'horitzó de l'est s'enlairava l'esfera rogenca i perfecta.



Per primera vegada des de feia dies, el fet extraordinari tenia una previsió alegre. La mare l'havia despertada abans de fer-se de dia i s'havia vestit amb gestos que després recordaria poc. El motiu d'aquell matinejar la intrigava. Era una sorpresa, un petit viatge, que requeria una estona de carretera.
Ja al seient del cotxe, incapaç d'adormir-se degut al nerviosisme que li provocava la incògnita del destí, veié com la nit canviava de colors i es començava a entreveure el dia. En un gest casual girà el cap i veié com s'enlairava l'esfera rogenca i perfecta.



Tingué la sensació que feia massa pocs dies que s'havia trobat en la mateixa situació. Sortia d'un local on la nit no semblava tenir aturador. Aquella matinada, però, al carrer topà amb la transició entre la fosca i la llum.
En el descampat on hi tenia aparcat el cotxe, la mescla de colors al cel li semblà senzillament reveladora. S'aturà en sec, la mà a la maneta del cotxe, i veié, impàvida durant uns segons, com s'enlairava l'esfera rogenca i perfecta.



Les hores matinals havien canviat el seu signe. Fins feia poc, quan agafava la bicicleta en aquelles hores en què el fred el punxava a la cara com si d'agulles es tractés, l'inici del dia era fosc, dur.
Però en qüestió de poques setmanes la cromaticitat havia canviat. Quan es llevava i s'aventurava al trajecte que el portava al camp, el cel oferia formes i tonalitats distintes.
Mentre pedalava seguint les línies blanques de l'asfalt, podia veure com s'enlairava l'esfera rogenca i perfecta.



Ho recordava amb tot detall. I si una nebulosa tenyia el record i el confonia, es posava en situació.
Es llevava, quan encara era fosc, i es dirigia al seu far. Allà, a la seva roca predilecta, esperava que el gir inacabable del far es fes invisible, vençut per la llum diürna. Contemplava, com havia fet la major part de la seva vida, com el mar transformava els seus tons i com el sol s'enlairava rodó, rogenc, perfecte.



Ella, que tenia tors de dona i cua de peix, havia vist des del bell mig dels oceans cada albada, cada nou inici durant els dies que durà la seva eternitat. Fins que renuncià a la cua i a l'aigua.
Des de llavors, els crepuscles matutins s'esfondraven sota les construccions, rere els murs, i els dies tenien un començament invisible.