FOTOGRAFIES

El diumenge era un dia especial. La mare, al matí, solia fer el ronso entre els llençols i no es llevava la primera. A vegades impacient, ella la visitava a l'habitació i s'escolava al llit gros i calent. Altres vegades li agradava més giravoltar sota les pròpies vànoves i passar l'estona inventant històries d'aventures increïbles.

Aquell dia, però, alguna cosa modificaria la normalitat dominical.
La mare ja era a la cuina preparant l'esmorzar quan es llevà. A la vora del llit, li havia deixat a punt les faldilletes i la brusa de mudar. L'urgí perquè s'acabés la llet mentre ella s'entretenia a fer flotar al bol nàufragues galetes i l'ajudà a vestir-se. Havien de ser a l'església a les onze i es feia tard. 

Feia dos mesos que havia mort l'avi. Ella, petita com era, el trobava a faltar. Molts matins, tot i sabent que trobaria el balancí de la porxada buit, repetia el costum i baixava les escales de sempre. S'asseia només un moment i a través dels cotxes veia un mar i la sirena inoblidable.

A missa, el mossèn deia paraules incomprensibles. Ella callava, imitant els grans, i de tant en tant buscava la mà de la mare.

Tornaren tot passejant cap a casa. El sol tènue escalfava lleument la cara fresquejada per la temperatura encara hivernal. Agafaren el corriol que envoltava el camp de'n Quico. Era agradable veure la grisor dels troncs dels pollancres pelats i escoltar el soroll de les sabates que feien cruixir la terra gelada de l'obaga. Caminaven en silenci i ella, llesta com era, no volgué truncar el curs dels pensaments de la mare.

Havent dinat, la mare buscà per entre els llibres que atapeïen la lleixa del moble del menjador i recuperà un àlbum vell de fulles esgrogueïdes. La féu seure a la falda.
Amarades per l'escalfor de la llum de la tarda que travessava els finestrals i caldejava el menjador, s'entretingueren en cada pàgina, en cada instantània.
L'avi hi apareixia jove i fort, envoltat d'altres nois i, sovint, al costat de la mateixa noia. L'avi hi apareixia, gairebé sempre, a la vora de la mar.

La veu suau de la mare, que explicava pacient, li aclaria les imatges i les feia tornar vives. Ella, curiosa com era, àvida, les mirava, imaginava. Començava, en una mena de despertar latent, a comprendre les paraules escoltades en boca del seu jaio i feia, sense saber-ho, els primers passos per reconstruir un oblit encara immòbil entre aquelles pàgines arcaiques.