PESCADOR

Encara era un home jove. La duresa de l'ofici, però, li conferia una aparença rude i dura que contrastava amb l'harmonia dels seu moviments, l'agilitat amb què agitava els músculs i el somriure gairebé permanent que li il·luminava la cara.

Vivia amb la seva dona en un petit  habitatge arran de platja, des d'on una passarel·la ampla de fusta menava fins a les onades i permetia arrossegar la petita barca amb què, cada capvespre, es feia a la mar.

Algunes nits esquinçava amb les seves xarxes l'aigua tranquil·la i plana on s'emmirallava la lluna. Durant altres fosques, s'enfrontava a les aigües sacsejades pel vent i a la fredor de l'aire.

Una albada, amarrà a la platja amb el rostre greu. La coberta era buida, ni un sol peix. Li explicà a la dona, desolat, que aquell era el principi de la seva fi. Ella respongué dirigint la mà al seu ventre, on s'hi gestava un altre origen.

Després dels dies i les setmanes, la barca es mantenia exigua i la vida continuava creixent en les entranyes de la femella en cinta. Fins que l'home jove deixà de sortir a la mar i es paralitzà, arraulint-se en el refugi de la panxa rodona, àmplia, prominent.

Un senyor amb americana i pantalons de pinces els visità un dia a l'estatge de la platja. Si no hi havia peix, no hi havia lloc, no hi havia espai, no hi havia guany. Es convertien en destorb, en despesa, en inútils sota el jaç del poderós.

No hi havia elecció i entre l'espasa i la paret hi havia una terra erma. O allò o res.

Desnonats, ultratjats, humiliats, proscrits. Partiren.

Impunes, els havien arrancat l'arrel.

L'home, encara jove, perpètuament ferit des d'aleshores, no fou capaç de  retornar mai a veure el mar.