SIRENA

La sirena camina. Camina acostumant-se als seus nous peus i no en té ni idea de cap a on va. 
Tot i així confia, però es troba estranya i, mirant-se els dits de les dues extremitats noves, a vegades dubta de quina llargada han de tenir el passos que s'inventa. Però en contra els seus pronòstics, s'acostuma de pressa al gest mecànic i avança, notant a les plantes verges dels peus nuus la rugositat negra de l'asfalt. Li dolen, però no sap definir de quin tipus de dolor es tracta. Si només és el seu o si és el dolor lògic de tots els peus.

De sobte, la sorprèn una lluminària. Focus que es mouen amb velocitat. Són pocs segons que serveixen per fer-la trontollar i perquè hagi d'utilitzar els braços per equilibrar-se. Instintivament, però, renuncia a la postura vertical i s'ajup. Es posa a redós rere un arbust que la protegeix i espera que torni a ser només la lluna qui la il·lumini.

Passat el tràngol s'incorpora i de sobte sent el fred. Es palpa la pell eriçada i se sap despullada. Per un moment s'inquieta i s'estranya altra vegada perquè en la seva vida a la mar mai el seu tors s'havia trobat tan desprotegit.

S'espanta i creua els braços per protegir-se el pit. Es gira un moment, no ho pot evitar, i encara veu el recorregut circular de la llum del far. Però la decisió ja és massa ferma i segueix. Mira a la terra i s'hi immisceix.

Sap el que deixa i continua sense saber cap a on va.