ESFERA

Quan arribava a la platja ja solia ser de dia. Des de la barca, a prop de l'amarrador, posava els peus a l'aigua fins a tocar les pedres. No es treia mai les botes d'aigua, però a través del plàstic podia notar l'hivern o l'estiu. Abans, mentre surava pel llom de la mar, havia vist com per l'horitzó de l'est s'enlairava l'esfera rogenca i perfecta.

Per primera vegada des de feia dies, el fet extraordinari tenia una previsió alegre. La mare l'havia despertada abans de fer-se de dia i s'havia vestit amb gestos que després recordaria poc. El motiu d'aquell matinejar la intrigava. Era una sorpresa, un petit viatge, que requeria una estona de carretera.

Ja al seient del cotxe, incapaç d'adormir-se degut al nerviosisme que li provocava la incògnita del destí, veié com la nit canviava de colors i es començava a entreveure el dia. En un gest casual girà el cap i veié com s'enlairava l'esfera rogenca i perfecta.

Tingué la sensació que feia massa pocs dies que s'havia trobat en la mateixa situació. Sortia d'un local on la nit no semblava tenir aturador. Aquella matinada, però, al carrer topà amb la transició entre la fosca i la llum.

En el descampat on hi tenia aparcat el cotxe, la mescla de colors al cel li semblà senzillament reveladora. S'aturà en sec, la mà a la maneta del cotxe, i veié, impàvida durant uns segons, com s'enlairava l'esfera rogenca i perfecta.

Les hores matinals havien canviat el seu signe. Fins feia poc, quan agafava la bicicleta en aquelles hores en què el fred el punxava a la cara com si d'agulles es tractés, l'inici del dia era fosc, dur.

Però en qüestió de poques setmanes la cromaticitat havia canviat. Quan es llevava i s'aventurava al trajecte que el portava al camp, el cel oferia formes i tonalitats distintes.

Mentre pedalava seguint les línies blanques de l'asfalt, podia veure com s'enlairava l'esfera rogenca i perfecta.

Ho recordava amb tot detall. I si una nebulosa tenyia el record i el confonia, es posava en situació.

Es llevava, quan encara era fosc, i es dirigia al seu far. Allà, a la seva roca predilecta, esperava que el gir inacabable del far es fes invisible, vençut per la llum diürna. Contemplava, com havia fet la major part de la seva vida, com el mar transformava els seus tons i com el sol s'enlairava rodó, rogenc, perfecte.

Ella, que tenia tors de dona i cua de peix, havia vist des del bell mig dels oceans cada albada, cada nou inici durant els dies que durà la seva eternitat. Fins que renuncià a la cua i a l'aigua.

Des de llavors, els crepuscles matutins s'esfondraven sota les construccions, rere els murs, i els dies tenien un començament invisible.