SIRENA

Passats uns dos-cents metres del trencall de la Carbassa, que no era res més que un petit nucli de tres o quatre cases, un petit indicador de color verd, a mà esquerra, poc visible, menava a una carretera que de seguida es feia estreta, sense línies pintades al mig. Durant el primer tram, calia estar alerta perquè els revolts eren tancats i feien pessigolles a un petit turó farcit de roures i alzines. Quan es coronava el monticle, valia la pena aturar-se un moment i, si el cel ho permetia, contemplar com de sobte, en una bufetada visual, el mar es divisava extens i grandiós, encara silenciós en la llunyania, com si hagués estat amagat gelosament darrere aquella mínima muntanyeta.

En començar el descens, la carretera continuava recaragolada i en pocs minuts, quan ja s'havia perdut la perspectiva del mar, s'arrapava a la terra marcant una intenció de corbes més allargassades, gairebé rectes, i s'envoltava d'un paisatge de roques rugoses, crostades i de forats minúsculs.

Era aquella hora en què el cel s'embolica amb tonalitats de blaus, taronges, liles i vermells. Ja havia encès els focus del cotxe i conduïa distret. Era un paratge solitari que coneixia a la perfecció i sabia que en aquella època de l'any i en aquelles alçades de la tarda era improbable trobar-hi algú.

El far ja feia anys que funcionava automàticament. A ell, no tan vell com tothom es pensava, l'havien jubilat abans d'hora en fer-se prescindible la seva feina. Havien barrat la fortificació on havia sobreviscut tantes hores i havien delegat el seu manteniment a un enginyer jove i fatxenda a qui havia escopit a la cara només en una ocasió, la primera i última vegada que l'havia vist.

Va haver de posar de sobte el peu sobre el fre. Absort en pensaments que li retornaven imatges de la seva vida d'ermità en aquell far, li havia semblat veure, al voral de la carretera, una dona nua i blanca, de llarga cabellera, caminant amb els braços creuats sobre la pitrera.

Quan el cotxe estigué aturat, mirà a través del retrovisor però la figura s'havia esborrat. Per un moment es trobà indecís i recordà velles llegendes de mar, relatades per llops barbuts de cares arrugades. Explicaven com les muses marines, en nits estrellades, vagaven per la terra i com, perdudes per la mateixa crida que abocava els mariners al desastre en alta mar, morien assedegades i amarades d'una dolçor insuportable.

Baixà del cotxe poc convençut i retrocedí uns metres. No pogué veure res més que el paisatge.

De nou en marxa, continuà fins al far que ja rodava produint aquella intermitència tan coneguda.

Des que s'havia vist obligat a abandonar l'herència de l'ofici del seu pare i del seu avi, sovint, a mig capvespre, lligat a una força que no podia explicar, tornava a aquell indret desert. S'asseia sota la torre, sobre la seva roca preferida i deixava que la nit caigués sobre les espatlles i que la llum del far es convertís en la seva única guia.

Il·luminava enllà, al fons, a l'horitzó.