FAR

Vivia al mar. Tenia una cabellera llarga i daurada que reflectia en les profunditats de les aigües incomptables espurnes de llum i que a la superfície brillava amb els rajos del sol.

Sempre havia nadat a la deriva. En els seus viatges, havia enxarxat amb els seu cants balenes i mariners, gavines i pirates. Sempre havia estat feliç.

Un dia, reposant en un illot prop d'una costa desconeguda, divisà en terra ferma una estructura que de dia feia palès el contrast dels seus colors i de nit pampalluguejava i emetia espurnes de llum, gràvides i constants.

Atreta per aquella construcció encara estranya, la princesa de la mar enfilà per primer cop un rumb. Mentre el seguia, xipollejant amb la cua les onades, de tant en tant s'aturava i, alçant el seu cos de dona humana, observava amb curiositat aquella torre modesta que, en escurçar-se la distància, es definia blanca i negra, alta i quieta.

Quan fou arran de l'escull que protegia l'edificació, s'aturà i veié durant el capvespre la seva ombra en el mar i ja de nit la seva llum en el cel.

S'embolcà amb l'oreig del vent i la remor de l'aigua i s'arraulí entre les roques. Esperà tota la nit, comptant el llampegueig de la llanterna insadollable. A la matinada, la seva cua ja era cames. Temptejà amb els peus la freda pedra i grimpà els pocs metres que l'allunyaven del curiós minaret.

Tingué, primer, un esglai enorme que, lent, es convertí en sorpresa i més tard en admiració. La terra ferma era àrida, dura. La vista abastava una àmplia planícia. Pedregam groguenc que a la llunyania es confonia amb altres colors. Habituada a la blavor, a la grisor, a la verdor i a la transparència de la mar, la dona sencera es notà presa de la insòlita atracció cromàtica.

Des de la torre blanca i negra, ara apagada, sortia un camí ample i definit que, a estones recte, a estones serpentejant, es perdia també en la llunyania.

Palplantada, d'esquenes a la mar, a davant la carretera, es notà dubitativa un moment. Fou un dubte breu. Les seves noves cames es movien i la portaven endavant. Un pas i un altre. Caminà. Caminà i caminà i es féu cada vegada més petita.

Quan la llanterna es tornà a encendre de nou, quan les espurnes gràvides tornaren a il·luminar el cel i el mar, ella, distant, sense saber cap a on, ja gairebé no es veia.