MORT I

Espiava per l'escletxa que deixava la porta mig oberta. Al menjador, persones grans que ella amb prou feines coneixia, demostraven rostres tristos i seriosos. Algú, de tant en tant, plorava amb lleu silenci i amb una finor massa ben educada s'eixugava els mocs. 
Ella, espieta darrere la porta, intentava no perdre de vista a la mare, que encara no havia plorat. Al contrari, voltava amunt i avall, atabalada, i si no era a la sala la veia tornar de seguida amb una safata plena de gots i un cassó de marialluïsa, oferint als convidats la infusió o unes galetes.

Des de darrere la porta, ella veia com aquelles persones velles, després del plor, oblidaven les llàgrimes i menjaven amb avidesa i xiuxiuejaven coses quan la mare no hi era, coses que no podia sentir, però que no li feien cap bona espina.

Feia hores que durava el periple. Començava a estar avorrida. Al principi intentà entretenir-se donant de menjar a la Gertrudis, la seva nina. Després la féu jugar i li repetí la lliçó que ahir havien après a l'escola. Fins i tot la castigà, per malparlada, però la perdonà de seguida i la posà al bressol. Des d'allí, li explicà una història, com les que li explicava l'avi, que escoltà amb atenció, la bonassa de la Gertrudis, fins que s'adormí. I un cop adormida la nina, ella només espiava i ella, com la mare, tampoc plorava.

No ho entenia massa, però aquell mateix matí havia trobat l'avi immòbil al balancí de la porxada. Com sempre, després de vestir-se i amb la cara neta, abans de seure a la cuina per menjar el pa estovat amb la llet tèbia i gustosa, havia baixat al porxo.

“Bon dia!”, cridava sempre mentre baixava l'escala. “Bon dia, ponzella”, el sentia respondre des de baix, amb la seva veu d'ancià, tot i el soroll dels cotxes veloços arran de casa... 
 

Però aquell matí no hi havia hagut resposta i a l'eixida el bastó que utilitzava per moure el balancí era a terra i una mà li penjava oberta del reposabraços. Una mà vella i també suau.

“Avi?”. No hi havia por en aquell rostre quiet, inert, només tristesa i el reflex d'una història que encara no havia acabat de contar.

Ella li feu un petó, com sempre, i alçà els ulls i veié la carretera i els camions i el paisatge lluny, a l'altre banda, i llavors fou l'únic instant en què plorà. Perquè l'avi sempre deia, i ella tampoc ho entenia massa, que li van robar una terra i que la van enterrar sota l'asfalt dur i negre i pudent i fred i que si moria, un dia, ja tan sols li quedaria tornar a ella.