INFERMERA

Estava a punt de pujar a l'autocar. Acabava de sortir de l'escola i els que no vivien al nucli urbà feien fila impacients a la porta de la façana lateral de l'edifici. Cada dia a la tarda havia d'agafar aquell transport que detestava i esperar, a casa la tieta Carme, que la mare acabés de treballar.

Tenia el peu al primer graó per pujar a l'autobús quan va sentir que la cridaven.

“La teva mare t'ha vingut a buscar!"

Es va sorprendre però no dubtà ni un moment i, girant-se, intentà obrir camí en sentit contrari, empentant sense miraments a tots els companys que la premien i que l'acorralaven a la porta del bus.

Li agradaven les sorpreses i les improvisacions que podien irrompre en les rutines diàries. Si no, solia ser bastant avorrit. Però recordà que últimament les coses extraordinàries que passaven no havien estat exactament motiu de molta alegria i mantingué el sentiment congelat fins a veure la mare.

Feia la cara seriosa, però no semblava trista. Li féu un petó i escoltà com li preguntava què tal el dia. Ella respongué breu i sense parar massa atenció a allò que explicava. De fet, havia estat un dia força normal, tant a la classe com al pati. Sense esperar cap silenci incòmode, entre encuriosida i impacient, li demanà sense embuts.

“Per què no has anat a treballar aquesta tarda?”

La mare trigà una estona a contestar. Semblava que rumiava com ordenar les paraules.

“Sobren infermeres al CAP. M'han donat festa unes quantes setmanes”.

A vegades es sorprenia de com els grans els costava tant de parlar clar i ras. Com si els petits no poguessin entendre. Però ella de seguida ho va saber. Tothom ho deia i també n'havien parlat a classe el dia que en Ramon, aquell mestre qua ajudava a en Pau, que era l'únic nen de la classe que no parlava i que es passava el dia fent giravoltar els llapis sobre la taula, no va tornar a l'escola.

“És la crisi, no hi ha prou diners per pagar els sous”, els havia dit la mestra.

Ara la mare pretenia explicar-li que tenia festa i que tampoc tornaria a treballar durant unes quantes setmanes...

Es mossegà la llengua i no digué res més. Es guardà en secret les preguntes per una altra ocasió i tingué la intuïció de que a partir d'aquell dia moltes coses canviarien. Encara no sabia ben bé com. De moment, però, agafà molt fort la mà de la mare i li sacsejà el braç fins que va mirar-la. Somrigué i molt fluixet li digué que l'estimava.