SUPERVIVÈNCIA

A la vora de la mar, les olors el traïen.

Tot i que ja havien passat uns mesos, de tant en tant el perfum de la dona nua encara se li movia per la pituïtària i li produïa a l'entrecuix un escalf que tan sols acabava en erecció en dies com aquell.

A la vora de la mar, sense ningú a la vista, sense traves humanes que impedissin una total llibertat interna, induïa el pensament i revivia la suavitat d'aquella pell, l'olor de tots els fluxos, el so de cada gemec.

S'excitava, trempava.

Mig estirat a la seva roca preferida de sota el far, es masturbava i un instant abans de l'ejaculació pensava un moment que només allà i en aquella conjunció sensorial voldria morir.

Sabia que aquell racó de món era gairebé l'únic autèntic que li quedava. Sabia també, perquè algun metge estúpid li havia dit, que el seu cor es podia col·lapsar en qualsevol moment, que havia d'evitar les emocions fortes.

No entenia com ell, que sempre havia viscut a mercè del clima abrupte de la mar, sobrevivint a cada batzegada, ara havia de condicionar la seva supervivència a aquell òrgan petit, fins llavors insignificant, que s'albergava sota el seu costellam.

En una lluita entre la voluntat de preservar la vida o el deixar-se arrossegar pels capricis de la mortal daga, s'aventurava a exposar-se a les condicions que més l'acostaven al segon pol de la dicotomia.

No es tractava només de la imatge reconstruïda de la puta en aquell pis de la gran ciutat. Eren també aquella pedra, la brisa que arribava al cap geogràfic des de la profunditat de la mar, el cel extens i escapçat només per la línia perpètua de l'horitzó, el soroll de l'aigua, la humitat que recobria la pell amb una capa invisible... que el feien arribar al clímax més animal.

En aquell compendi de circumstàncies, bramava com l'aigua en una nit ventosa, udolava com udolà un dia la seva sirena i es sentia realment viu, sabent-se funàmbul sobre una corda on la vida i la mort depenien només d'un pas en falç. 

 

Després venia la calma.

S'escoltava el cor i no hi havia símptoma de defalliment. Tancava els ulls i els tornava a obrir, arrugava el front i aspirava l'aire. 

 

La lluna era un fil i el far girava i girava.